Instal·lats a l'època en què tots els partits són importants, a vegades gires la cantonada i te'n trobes un de transcendent. Som a la cinquena jornada de lliga (però al quart partit) i la lliga que ja havia quedat radiografia en la primera jornada ja ha donat en dues jornades més per plantejar dubtes existencials. No és, de moment, la lliga dels dos que s'esperava. Però una cosa són els resultats i una altra les sensacions. Vulnerables tots dos, el Barça i el Madrid afronten el que ha de venir de manera radicalment diferent. El Barça, amb la confiança de saber el que està fent. El Madrid, amb la incertesa que el caracteritza quan li falla el seu sostén fonamental: els resultats. El Barça juga avui a València i el Madrid a Santander. Un partit és important i l'altre pot ser transcendent. Sí, encara que no ho sembli fora de context, l'important és el de Mestalla i el transcendent és el d'El Sardinero.

El context. Diguem-ne context. El context en aquest cas és el que fa que quan el Barça empata un partit (o dos) es creï un corrent mediàtic que té la finalitat de buscar i/o provocar símptomes de desestabilització en l'equip blaugrana, com ara si Guardiola s'enfada o no s'enfada, amb la premissa que si està enfadat davant la premsa voldrà dir que s'anirà consumint i que més aviat que tard dirà que se'n va perquè ja no ho aguanta més. És conèixer molt poc Guardiola o tenir una visió molt simplista i maniquea del món seguir aquest raonament. El que alimenta les ganes del tècnic català de fer la seva feina és, com ha dit sovint, veure llum en la mirada dels seus jugadors. La resta, fins i tot el que passa a la sala de premsa o es diu en els mitjans, forma part del paquet complementari de ser entrenador del Barça. El context també és que, després del 8-0 a l'Osasuna, a Guardiola ja no se'l fa enfadar ni volent.

El context, pel que fa al Madrid i Mourinho, és més simple. La major o menor virulència del context no depèn de coses complexes, ni d'una escala de grisos ni de lluïssor dels ulls de ningú: és blanc o negre. Només mana una cosa, els resultats. Si acompanyen, Mourinho té raó; si no, no. Amb alguna excepció mediàtica, en què s'intenten analitzar més coses que els resultats. Que tot depengui dels resultats, però, no és només per simplisme periodístic, sinó sobretot de proposta interna del tècnic portuguès. Una derrota com la de diumenge no només activa crítiques externes, són els mateixos jugadors, també, que es desmarquen de les excuses que proposa l'entrenador. Ell mateix està perdent els papers. Ahir mateix va dir això abans de jugar a Santander: “El partit serà el que vulgui l'àrbitre, no el que vulguin els equips. Tu només vas on l'àrbitre et permet anar.” Un menyspreu al futbol, als jugadors i als aficionats. I a ell mateix?

En aquest context juguen avui el Barça i el Madrid. Això sí, mentre que el Barça juga un partit molt important en calma, el vertigen que hi ha entorn del Madrid és ben real.