Hi va haver més futbol en cinc minuts a Mestalla que en els 97 d'El Sardinero. Amb perdó del Racing. Al final hi va haver empat als dos camps. Però el del Madrid portarà cua tempestuosa i el del Barça, en canvi, no el debilita gens. Només en la mesura que no li va permetre endur-se els tres punts, perquè ho va merèixer. I això que el València ho va fer molt bé. Va superar el Barça a la primera part i després va resistir el ressorgiment esplendorós del Barça. Els blaugrana no volien perdre i van jugar per guanyar. El que menys, com sempre, Messi. Només l'àrbitre el va frenar.

Hi havia expectació per veure el plantejament tàctic dels dos entrenadors. Valia la pena. Guardiola va repetir el 3-4-3 amb Alves d'extrem, amb Pedro per Villa i Keita per Thiago. Era una manera d'aconseguir la possessió de la pilota i controlar al mig del camp. Emery tenia preparada una resposta que va ser letal: acumular homes que donessin profunditat a la banda esquerra. Mathieu va arribar tres vegades i va provocar dos gols i mig. El València va bolcar tot el joc a l'esquerra i Mascherano va quedar desprotegit cada vegada. La banda dreta només servia als locals perquè Pablo arribés a la rematada al segon pal; així va marcar el 2-1. El Barça no va trobar resposta a aquesta provocació letal d'Emery. Només es deslliurava del perill quan tenia la pilota. Els millors moments van ser just després del gol inicial. Pedro va respondre immediatament. I amb l'empat el Barça va dominar i va dur el partit al seu terreny. Tenia la remuntada a tocar, però l'àrbitre ho va impedir. El duel tàctic era intens i apassionant. Els dos equips jugaven prou bé sols a futbol i intercanviant gols i no feia falta que l'àrbitre intervingués. Però ho va fer. Li va semblar que només tres minuts després d'empatar no podia xiular a favor del Barça un penal claríssim de Rami a Messi que també hauria comportat l'expulsió del central. Després d'això, a part del duel tàctic hi va haver l'intervencionisme de Velasco Carballo. Sabent que havia desvirtuat el partit, va prendre decisions per compensar i descompensar. Va desvirtuar, en fi, la naturalitat del duel tàctic. D'aquesta confusió afegida en va treure més profit el València, que va explotar la banda esquerra fins a tornar a agafar avantatge. 2-1.

A la segona part Guardiola va tornar a la defensa de quatre, amb Alves de lateral. El Barça va tenir més possessió i més control, i el València va prioritzar més el joc de pressió i contenció. Guardiola i Emery es van continuar desafiant tàcticament movent cel i terra. Amb Adriano a la banda dreta Guardiola va acabar de tapar la via d'aigua i va fer formar el València, que va capejar el joc de combinació de pilota dels blaugrana com va poder, sobretot perquè Guardiola va tornar a la defensa de tres. El gol de Cesc va arribar en una jugada de manual. El València va reaccionar amb orgull. Al Barça només li va faltar encert i temps per guanyar. I que l'àrbitre no tornés a fer de les seves al final de tot. El partit va ser vibrant i viu fins al final. Un homenatge de tots dos equips al futbol.