Que les anècdotes no tapin els missatges
“Ens hem de felicitar per ser d'un club que pot fer un acte com aquest”, va dir un soci dels que van prendre la paraula. Potser que ens quedem amb aquesta idea, al marge dels resultats de les votacions. En les assemblees del Barça, hi ha una tendència mediàtica a quedar-se amb les anècdotes i amb les intervencions curioses o esperpèntiques, que n'hi ha. Però també hi ha unes quantes idees i unes quantes reflexions, a vegades explícites, altres vegades implícites, d'un valor important i profund. L'assemblea de compromissaris del Barça no és una mostra de l'excel·lència de la massa social del Barça. És la representació de tota la massa social a petita escala. Amb les misèries i les grandeses incloses.
Del discurs del president, Sandro Rosell, també en recordarem les anècdotes, volgudament per ell, ja que no és gratuït que les col·loqués estratègicament . Quedaran el tornillo, les carxofes de Viladecans i el pare, el fill i el ruc. També, lamentablement, van tornar a aflorar punyalades innecessàries als antecessors. Ara bé, també se li ha de valorar el to i el missatge de fons. Només li va faltar citar l'exdirectiu Evarist Murtra, però el començament de la seva intervenció no podia tenir un contingut més constructiu, més institucionalment neutral, més presidencial: “En totes les decisions que avui hem de prendre penseu en el club, no en vosaltres.” I també va ser potent en la conclusió, perquè la paràbola del pare, el fill i el ruc, més enllà que pugui fer més gràcia o menys, il·lustra la complexitat d'una massa social tan gran. Mai estarà tothom d'acord. Sempre hi haurà controvèrsia. El soci del Barça no té un perfil únic. Però és un col·lectiu que està organitzat de tal manera que pot celebrar actes com el d'ahir. I respectar els acords.
Ahir es decidien coses importants per al club. Que en el resultat de la votació sobre el patrocini de Qatar el “sí” arrasés no hauria de voler dir que el nivell ètic i moral dels socis del Barça sigui ínfim. No. Probablement reflecteix el fet que s'ha sobredimensionat la monstruositat de Qatar i que, en realitat, és un acord reversible si més no al final del contracte. També, que la credibilitat de Guardiola va més enllà del fet esportiu i que la seva posició sobre Qatar ha convençut molts socis. I finalment, que Unicef hagi beneït l'acord també és revelador. I també, és clar, com va dir un soci antic, “el que no són pessetes són punyetes”. Després, si la massa social és tan retrògrada com es diu sovint, com s'explica l'aprovació massiva de la prohibició de fumar a l'estadi? I, finalment, la grada d'animació. Va ser la votació més ajustada. Normal. Té massa punts foscos pel que fa a seguretat. I a més s'hi barregen qüestions identitàries sobre el tarannà culer, una amalgama inescrutable. A la directiva li hauria estalviat maldecaps el “no”. Però ja s'havia embolicat sola. No haver-ho posat al programa electoral. Els socis no s'equivoquen. Decideixen.