Opinió

Misèries espanyoles

Chus Pereda va ser un precursor com a futbolista, però també com a víctima de les misèries espanyoles

Chus Pereda va ser un dels grans jugadors que ha tingut el Barça en la seva història. Jugador de molta classe, com han destacat tots els que han glossat la seva figura arran de la seva mort. Però com a blaugrana va tenir pocs moments de glòria. Va guanyar només dues copes (del Generalísimo) i una copa de Fires. La seva carrera com a blaugrana va coincidir amb una de les èpoques més grises de l'equip. Grisa sí, però no mediocre, perquè en aquells anys seixanta van jugar en el Barça jugadors de molta qualitat. El talent de Chus Pereda va ser una de les millors coses d'aquells anys. Un jugador com ell havia tenir moments de glòria, però no va trobar el millor context en el Barça d'aquella època. En va tenir un d'especial, però aquest va ser amb la samarreta de la selecció espanyola, en la final de l'Eurocopa de seleccions en què Espanya va aconseguir el títol contra la URSS. Els protagonistes del partit van ser dos: Marcelino, autor del gol de la victòria, i Chus Pereda, que va fer el primer gol i la centrada del segon.

Ep, aquesta és la qüestió. Perquè aquest no és només un article per glossar la figura de Pereda, sinó per assenyalar a partir d'ell les misèries identitàries que han envoltat la selecció espanyola. Resulta que durant molts anys l'autor de la centrada d'aquell gol mitificat de Marcelino a Iaixin va ser el madridista Amancio. Així ho va divulgar el Nodo i així va quedar. Diuen alguns que va ser idea de Franco, perquè no volia que en els gols de l'episodi de màxima glòria de la selecció espanyola no hi aparegués cap jugador de l'equip espanyol per excel·lència, el Real Madrid. Però és probable que l'autor d'aquella falsedat fos algú més franquista de Franco, algun subaltern pilota. Poc importava que a Pereda això li dolgués la resta de la seva vida. Al cap i a la fi, era un jugador del Barça. No un espanyol nascut a la província de Burgos, sinó un jugador blaugrana. Aquell va ser potser el primer episodi, si més no el més revelador, d'una sèrie d'actes en què les misèries de la selecció espanyola s'han atribuït a factors identitaris més que a raons futbolístiques. El model intocable de la furia no els va funcionar mai (amb la gloriosa excepció del 1964, i encara s'hauria de matisar, pel perfil de jugadors com ara Suárez, Fusté, Amancio i el mateix Pereda) i els sospitosos sempre van ser els catalans i els bascos. Més ben dit, blaugranes com a extensió de catalans. Ser del Barça ja és, per als espanyols, ser sospitós de no defensar la roja amb la furia que cal. Recordo el porter Iribar, el titular el 1964 i molts anys més, sospitós perquè era abertzale. També les mitgetes blanques que duia Arkonada i que eren la causa dels gols que encaixava. O quan deien que Xavi Hernández es doblava les mitgetes perquè no es veiés la bandera espanyola. Chus Pereda va ser un precursor com a jugador i com a formador del talent que ha vingut després. També ho va ser com a víctima de les misèries espanyoles.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)