Fins no fa gaire, quan a un equip li feien una maneta, el dol durava uns mesos. Per molta supe­ri­o­ri­tat que hi hagués, el tècnic der­ro­tat de torn no es podia per­me­tre el luxe de tenir una rellis­cada com aquesta. Des que Pep Guar­di­ola ha aga­fat la ban­queta blau­grana, la humi­li­ació és tan habi­tual que s'ha aca­bat con­ver­tit en un con­sol. S'accepta, es comprèn i fins i tot es jus­ti­fica. És un altre dels impon­de­ra­bles que ha acon­se­guit un Barça de somni: con­ver­tir en habi­tual –ho ha fet tres cops enguany i tretze en els qua­tre últims anys– un resul­tat excep­ci­o­nal. Ho fa amb tanta vora­ci­tat, amb un grau tan alt de con­vicció i amb una supe­ri­o­ri­tat tan mani­festa que han ori­gi­nat que aquest equip ja hagi esde­vin­gut una lle­genda.