L'última moda en el madridisme ha estat descobrir que l'equip de Mourinho és un prodigi del contraatac. L'última moda sol anar lligada a l'últim partit de l'equip. Amb tot el que això significa. Efectivament, l'últim partit del Madrid, contra l'Ajax a la lliga de campions, va ser una exhibició dels madridistes de saber contraatacar amb efectivitat. L'equip blanc es va trobar amb un equip que va voler jugar amb les línies avançades, passant-se la pilota des de darrere, dominar i atacar. No gaire diferent del que fa el Barça quan s'enfronta al Madrid. Però l'equip de Frank de Boer no és el de Pep Guardiola. Si el joc dels blaugrana fa ennuegar els blancs, el dels holandesos va ser un caramel per a ells. Poc consistent i massa tendre, l'Ajax va ser una víctima propiciatòria. Els blancs es van trobar amb l'escenari ideal que desitgen els equips que menyspreen l'elaboració del joc: un equip que s'arriscava a perdre pilotes havent deixat molt d'espai lliure entre la defensa i el porter. L'Ajax va jugar i el Madrid va guanyar: 3-0.

Amb això n'hi va haver prou perquè no pocs analistes arribessin a la conclusió que el contraatac és el sistema que més s'adiu a l'equip de Mourinho i s'han afanyat a carregar-se de raons per concloure que amb aquesta manera de jugar, o de no jugar, es pot arribar molt lluny. I per això han evocat equips que van aconseguir èxits amb aquesta actitud, com ara l'Inter d'Helenio Herrera dels seixanta, l'Atlético de Madrid dels setanta o el València de finals dels noranta. Recordo com la temporada passada, el Madrid va fer un partit excel·lent a Santander, on va guanyar fàcilment, i llavors el clam era que els blancs havien trobat la millor manera de jugar: amb bons migcampistes i combinant molt abans de culminar les jugades. Curiosament, un estil semblant al del Barça. Ni allò va tenir continuïtat ni és previsible que la moda del contraatac tingui gaire recorregut. Bàsicament perquè la manera més fàcil de contrarestar un equip que vol jugar al contraatac és jugar també al contraatac. Tampoc no sembla que Mourinho aposti per un sistema concret. Té un equip que pot jugar de moltes maneres perquè té una plantilla molt àmplia i versàtil, però l'única constant que aplica és que el trasllat de la pilota d'una àrea a l'altra sigui el més ràpida i econòmica possible. Mourinho prioritza més l'estratègia que la tàctica, la motivació que el futbol. Però una cosa és clara: encara no ha aconseguit que el seu equip rendeixi al màxim de les seves possibilitats, perquè el futbol li fa nosa. L'aparta.

Avui l'Espanyol rep el Madrid. Des que l'entrena Pochettino ha perdut cinc vegades contra el Madrid i no li ha marcat cap gol. Pochettino, a diferència de Mourinho, és dels entrenadors disposats a canviar el que calgui per corregir errors. I per incomodar els rivals, sabent quines són les seves preferències. Avui veurem qui ha estudiat més. I si ho ha sabut portar a la pràctica.