Guardiola liderant una generació brillant de futbolistes ha generat el futbol creatiu per excel·lència, la recuperació dels valors més genuïns, ha fet possible el millor Barça de la història amb partits màgics i títols llegendaris que ja formen part del llegat esportiu del segle XXI. Evidentment, gràcies també a Laporta (qui el va fitxar) i també gràcies a Rosell (qui l'ha convençut perquè continuï fins avui) tot això ha estat possible. Aquesta és la clau de volta dels moviments públics d'aquests últims dies per part de l'entrenador blaugrana.

Tots sabíem que Guardiola no només és l'entrenador del Barça, sinó que és moltes coses més: l'entrenador més important dels més de 110 anys del Club, un símbol del barcelonisme i gairebé d'un país sencer, l'home central de l'entitat, però tot plegat ha agafat una nova volada, ja que s'ha acabat de definir el nou rol del de Santpedor. I és que Guardiola s'ha posat el club a l'esquena i ha creat l'escenari que precisava el barcelonisme: ha canviat les inèrcies de massa mesos de pim-pam-pum mediàtic entre bàndols irreconciliables, amb l'esperit de Nelson Mandela invocat durant el procés electoral i oblidat durant el dia a dia. Ha hagut de ser l'entrenador qui posés la primera pedra de la pau d'una guerra soterrada, però clarament existent.

És veritat que en un club normal, de cap de les maneres hauria de ser Guardiola qui sortís amb la carta de la reconciliació, encara que aquesta sigui momentània. Però el Barça és molt més complex, i l'actual entrenador era l'únic capaç d'aportar el que feia falta per pacificar el panorama culer. No cal ser ingenus, el Barça és improbable que tingui una pau total, fins i tot si aquesta existís seria senyal que el club ha perdut pes en l'esfera econòmica, social i mediàtica. El Barça genera debat i discrepància perquè és l'entitat més rellevant de Catalunya, però una cosa és la discrepància i l'altra la guerra freda que calia apaivagar urgentment.

Avui, elogiar Guardiola s'ha convertit en l'esport nacional, però deixar-ho de fer per reiteratiu seria d'una injustícia còsmica. Mentre alguns volien reduir el seu paper al d'empleat, fet que xocava directament amb qualsevol signe de lucidesa, ell ha canviat el paradigma i ha fet encara més gran la seva figura. De fet, amb Guardiola sembla que tot quadra, envoltat d'un equip exemplar i assessorat per Evarist Murtra (un dels barcelonistes més importants de l'últim mig segle), l'entrenador ha manifestat que Laporta i Rosell no són tan diferents i una vegada més té raó. Laporta i Rosell es complementen, perquè moltes vegades sembla que l'un sigui l'antònim de l'altre. Més enllà dels interessos personals i la rancúnia, més enllà dels retrets i els cops de colze, cal per part dels dos bàndols certa generositat i visió de club gran, fet que l'equip i la massa social necessiten. Sobretot, els que ho poden arreglar que no ho espatllin, ja que posar fi a aquest període d'èxit per obsessions del passat tindria efectes nocius per al futur.

Guardiola, si ho vol, pot seguir sent l'entrenador del Barça més gloriós, pot esdevenir president per aclamació, pot ser el símbol enyorat, pot ser el que vulgui. Avui és l'home més destacat en tots els camps d'aquest país per talent i projecció internacional. Ell ha demostrat que és conscient de la seva força i de la seva influència i és positiu que l'usi per fomentar la unitat.