Mourtadelo, ‘mon amour'
virus que escampa el nostre home amari tots els fonaments del madridisme
Els serveis que el gran Mourtadelo està fent a la causa blaugrana són impagables. Mai ningú no havia aconseguit caricaturitzar una institució històrica com la casa blanca fins a nivells tan grotescos. Per això la meva sorpresa a constatar la ira que l'aficionat culer mostra quan hi al·ludeix o la infinitat de periodistes catalans que hi arremeten com si es tractés del ninot de la fira.
Que Nostre Senyor ens el conservi per molts anys! Prego cada dia perquè el Súper (el constructor que governa el Madrid a cop de talonari) blindi el contracte del nostre superagent amb una quantitat tan escandalosa que faci inviable fotre'l al carrer. Si ara toqués el dos, aquesta gent encara podrien refer-se. I de cap manera, cal que el virus que escampa el nostre home (recordem que es va formar al costat de l'il·lustre Robson al Camp Nou) amari tots els fonaments del madridisme; així, fins que contractin el mític Roncero de portaveu oficial del club, rebategin el Santiago Bernabéu amb el nom d'un altre franquista o un falangista de pes (podria ser Francisco Franco o Primo de Rivera) i els Ultras Sur gestionin els serveis de bar de l'estadi amb barjaules i pinxos servint copes i entrepans.
El nivell de degradació comença a ser notable. Però a hores d'ara, insuficient. El dit a l'ull d'en Mourtadelo i l'apel·lació al “Pito Vilanova” són impagables. I la resolució del jutge únic del comitè de competició de dos partits de sanció (que afortunadament no complirà) és exemplar. En Mourtadelo no es pot perdre un sol partit. Deixar-ho a les mans de Filemón Karanka no és el mateix. Cal que se senti plenament impune i s'envalenteixi, i en la propera ocasió li cardi una coça enmig dels ous a l'entrenador rival mentre crida embogit “arriba España!” davant les càmeres de televisió.
Que astut que és el president Rosell! Va fer una cosa molt millor que desistir de fitxar-lo en el seu dia, ens el va encolomar al seu amic Florentino, el Súper, una jugada maquiavèl·lica i d'una perversió extrema. Chapeau, amb Moët Chandon!