Crec que no arrossego cap trauma de la infantesa (potser Freud no hi estaria d'acord), però puc arribar a recordar situacions que m'angoixaven de criatura. Una era quan em portaven al barber a tallar-me els cabells. Aquelles tisores volant d'un costat a l'altre de la closca i de les orelles, comandades per les mans hàbils d'en Ramon, produïen aquell característic soroll metàl·lic que a mi en sonava amenaçador de tan arran que tallaven. Des de fa uns mesos torno a sentir aquell clac-clac a prop de les orelles, però ara les tisores les pilota el govern del meu país i no sé si té prou destresa. De fet, em sembla que ja tenim alguna esgarrinxada que sagna i prego perquè acabin de pressa i no haguem de lamentar ferides per sempre.

Vull dir que confio que el govern de CiU acabarà d'una vegada de completar les retallades per equilibrar els comptes del país, que s'han de fer tot i que serien menys punyents si Espanya fos lleial amb qui li envia els diners per aguantar la paradeta. Que acabi ràpid perquè així, espero, podrem passar a la fase B, que és tornar a creure que no retallarem fins al dia del judici. És que de tanta tisora ens estem començant a creure que cap altra política és possible i per aquest camí ens anirem apocant, acovardint i empetitint fins que no serem ningú.

Tot això ve a tomb perquè he començat a sentir de veus que tinc per ponderades i assenyades la cantarella que abans de retallar en sanitat o geriàtrics, hem de prescindir de qüestions supèrflues. I ha sortit la fórmula 1 i el cànon que cobra any a any Bernie Ecclestone per mantenir Catalunya en el calendari.

A veure si ens entenem. Si ens carreguem organismes, ajudes, subvencions i patrocinis en nom que no són essencials hem de filar molt prim. Perquè poden no afectar l'estat del benestar però donen feina. Si tanquem, enviem més gent a l'atur, i això s'ha de tenir en compte. Si, malgrat tot, en prescindim, endavant. Però hem de saber que si decidim prescindir de la F-1 i d'alguns altres esdeveniments que avui dia demanen diner públic, estarem caminant cap al desastre. Enviarem gent a l'atur, posarem en qüestió el mateix Circuit de Catalunya i renunciarem a l'impacte econòmic de prop de 100 milions d'euros que genera la F-1 a la regió. Restauració, hotels, helicòpters, lloguer de cotxes, càtering, comunicacions, serveis diversos... Molts llocs de treball que reben del gran premi l'empenta definitiva per mantenir-se i que, sense cursa, s'amortitzarien. Tot per estalviar-nos de pagar un cànon cinc o sis vegades inferior que, d'altra banda, no necessàriament ha de venir en la seva totalitat del diner públic. Ja sé els 100 milions de retorn no van al departament de Mas-Colell, però si el 18% de l'IVA no se'l quedés Espanya sinó nosaltres, la discussió del cànon s'hauria acabat. Un argument més per afegir a la inacabable llista de raons per proclamar la independència.

Si malgrat tot estem disposats a perdre 90 o 100 milions –la majoria provinents de l'estranger, no ho oblidem– per no haver-ne de pagar 15, 20 o 30, és que no hem entès res. Ningú amb dos dits de seny trobaria lògic renunciar al Mobile World Congress (250 milions d'impacte) perquè Fira de Barcelona hagués de gastar-se uns quants milions a reformar les instal·lacions o construir un pavelló nou. La necessitat d'ajustar a curt termini no ens ha de fer perdre el nord. Socialment podem acceptar les retallades perquè quan torni una fase expansiva els costos financers del deute no ens frenin la capacitat de créixer. Però val més que arribem a aquest moment amb alguns actius estratègics encara vius. Fer ressuscitar un mort no és mai un bon negoci.