Perdre la carta de navegar
l'equip fa la sensació que sap on va
Temps de no-futbol, temps de cavil·lar. O d'abstreure's de tot i anar-se'n de viatge. Fugir, ni que sigui només un cap de setmana llarguet. El primer que comproves quan te'n vas més enllà de l'Ebre, i no hi ha competició, és que l'Espanyol gairebé no existeix. No vull ser reiteratiu en aquest aspecte, però és així. Arribar i llegir que ja es pensa en els fitxatges d'hivern, que a la caixa encara hi ha algun euro, que si aquest o aquell jugador necessita més confiança... les coses de sempre. Fa uns anys es va començar a posar de moda això del GPS, que en teoria et porta allà on li has indicat. Es veu que avui dia aquest estri ja és imprescindible per moure's amb cotxe. Jo que sóc un apassionat dels mapes tradicionals (sempre m'han anat bé) em revolta aquesta dependència a una veu estranya que encara que et porti a destí (no sempre, tot s'ha de dir) no et dóna marge a la pròpia intuïció i t'acaba desorientant. Ho vaig comprovar el cap de setmana passat. Hi ha qui, a causa d'aquests aparells, ja no en sap, i a més s'hi nega, de llegir i intentar comprendre els mapes. Si els falla el GPS, estan perduts! Em fa la sensació que a l'Espanyol aquest inici de temporada li passa una cosa semblant i que l'entrenador és un fervent seguidor del navegador electrònic. Quan parla, Pochettino, sempre es mostra molt convençut del tipus de joc que fa l'Espanyol i no li fa res comparar-lo amb el joc d'altres equips futbolísticament més solvents. Res a dir, però després passa el que passa. Sobretot al principi dels partits, l'equip fa la sensació que sap on va, que juga prou bé per aconseguir trobar la porteria contrària. Una primera impressió que s'esvaneix gairebé sempre i que sol acabar malament, amb derrota. Talment com si davant els entrebancs (per un navegador serien carreteres amb obres) l'entrenador no aconseguís interpretar els mapes clàssics del futbol ni es fixés prou bé en els indicadors tradicionals.