Els últims quinze dies sense futbol ens han servit per descobrir que un expresident del Barça va aprofitar la notorietat que li donava el càrrec per rellançar la seva carrera professional i per impulsar els seus negocis particulars. A més, es veu que facturava estades en hotels de luxe i que dinava en restaurants de primera classe que pagava amb la Visa del club. La notícia s'ha viscut amb estupefacció, perquè ningú s'imaginava que una cosa com aquesta pogués succeir ni que la llotja del Camp Nou es pogués convertir en un fòrum de negocis. Mai haurien imaginat res de semblant, per exemple, en el cas de Josep Lluís Núñez, ni de Joan Gaspart i encara menys en el de Sandro Rosell, que ha promès amb una mà al pit i l'altra sobre els estatuts del Barça que mai més tornarà a fer negocis amb la monarquia de Qatar. Els que fa temps que gasten hores i diners a preparar les eleccions del 2016 també poden garantir que no els mou cap interès personal més enllà del servei al Barça.

És fàcil acarnissar-se en la figura de Laporta ara que ja se l'emporta el corrent. El que fa dos anys semblava el salvador de la pàtria s'ha convertit d'un dia per a l'altre en una espècie de gàngster modern a qui tothom assenyala: hotels sumptuosos, orgies gastronòmiques, tractes obscurs amb l'Uzbekistan, iots en alta mar, un Hummer perseguint-lo pels carrers de Barcelona... de sobte tot encaixa. També és còmode asseure's a discutir si els excessos de nou ric de l'expresident són més o menys censurables, si són il·legals o simplement reprovables, i no mirar més enllà. Si es vol evitar que aquestes actituds es continuïn repetint en el futur, s'haurà de fer alguna cosa més seriosa que criminalitzar Laporta. Per començar, reforçar els mecanismes de control d'un assemblea de socis que beneeix per sistema tot el que proposa la junta de torn i que després demana explicacions quan el mal ja està fet.

Guardiola va dir fa poc que Laporta i Rosell eren les dues cares de la mateixa moneda. No ho sé. Però sí que és cert que competeixen en igualtat de condicions a l'hora de rebuscar en els draps bruts de l'altre i que és difícil que entenguin cap altre llenguatge que no sigui el del mercadeig de favors. O amb mi o contra mi. Els dos saben, per exemple, que amb la famosa acció de responsabilitat pagaran justos per pecadors i no sembla que els importi gaire. Rosell ja ho va reconèixer en l'assemblea de l'any passat, però va impulsar la proposta de totes maneres. Laporta és plenament conscient que els seus capricis els pagaran altres directius que mai van gastar ni un euro a càrrec del club. La majoria no disposen ni d'una petita part dels avals que se'ls reclamen, la qual cosa demostra que el seu pas pel club no va ser tan profitós com es despendria de la demanda presentada.

En tot cas, que tornin el futbol i els futbolistes, que representen la part més noble i transparent del negoci. Comparada amb tota aquesta decadència, ara els gestos de Mourinho semblen poc més que una trapelleria. I el dit a l'ull de Tito Vilanova és d'una ingenuïtat virginal al costat de tantes intrigues. Que torni Messi, que només es preocupa de jugar a futbol. Tant, que ni tan sols s'esforça a posar bona cara en els anuncis. I amaguem la mediocritat sota l'estora fins que no ens quedi més remei que tornar-la a airejar.