Els últims quinze dies sense fut­bol ens han ser­vit per des­co­brir que un expre­si­dent del Barça va apro­fi­tar la noto­ri­e­tat que li donava el càrrec per rellançar la seva car­rera pro­fes­si­o­nal i per impul­sar els seus nego­cis par­ti­cu­lars. A més, es veu que fac­tu­rava esta­des en hotels de luxe i que dinava en res­tau­rants de pri­mera classe que pagava amb la Visa del club. La notícia s'ha vis­cut amb estu­pe­facció, perquè ningú s'ima­gi­nava que una cosa com aquesta pogués suc­ceir ni que la llotja del Camp Nou es pogués con­ver­tir en un fòrum de nego­cis. Mai hau­rien ima­gi­nat res de sem­blant, per exem­ple, en el cas de Josep Lluís Núñez, ni de Joan Gas­part i encara menys en el de San­dro Rosell, que ha promès amb una mà al pit i l'altra sobre els esta­tuts del Barça que mai més tor­narà a fer nego­cis amb la monar­quia de Qatar. Els que fa temps que gas­ten hores i diners a pre­pa­rar les elec­ci­ons del 2016 també poden garan­tir que no els mou cap interès per­so­nal més enllà del ser­vei al Barça.

És fàcil acar­nis­sar-se en la figura de Laporta ara que ja se l'emporta el cor­rent. El que fa dos anys sem­blava el sal­va­dor de la pàtria s'ha con­ver­tit d'un dia per a l'altre en una espècie de gàngs­ter modern a qui tot­hom asse­nyala: hotels sump­tu­o­sos, orgies gas­tronòmiques, trac­tes obs­curs amb l'Uzbekis­tan, iots en alta mar, un Hum­mer per­se­guint-lo pels car­rers de Bar­ce­lona... de sobte tot encaixa. També és còmode asseure's a dis­cu­tir si els exces­sos de nou ric de l'expre­si­dent són més o menys cen­su­ra­bles, si són il·legals o sim­ple­ment repro­va­bles, i no mirar més enllà. Si es vol evi­tar que aques­tes acti­tuds es con­tinuïn repe­tint en el futur, s'haurà de fer alguna cosa més seri­osa que cri­mi­na­lit­zar Laporta. Per començar, reforçar els meca­nis­mes de con­trol d'un assem­blea de socis que bene­eix per sis­tema tot el que pro­posa la junta de torn i que després demana expli­ca­ci­ons quan el mal ja està fet.

Guar­di­ola va dir fa poc que Laporta i Rosell eren les dues cares de la mateixa moneda. No ho sé. Però sí que és cert que com­pe­tei­xen en igual­tat de con­di­ci­ons a l'hora de rebus­car en els draps bruts de l'altre i que és difícil que enten­guin cap altre llen­guatge que no sigui el del mer­ca­deig de favors. O amb mi o con­tra mi. Els dos saben, per exem­ple, que amb la famosa acció de res­pon­sa­bi­li­tat paga­ran jus­tos per peca­dors i no sem­bla que els importi gaire. Rosell ja ho va reconèixer en l'assem­blea de l'any pas­sat, però va impul­sar la pro­posta de totes mane­res. Laporta és ple­na­ment cons­ci­ent que els seus capri­cis els paga­ran altres direc­tius que mai van gas­tar ni un euro a càrrec del club. La majo­ria no dis­po­sen ni d'una petita part dels avals que se'ls recla­men, la qual cosa demos­tra que el seu pas pel club no va ser tan pro­fitós com es des­pen­dria de la demanda pre­sen­tada.

En tot cas, que tor­nin el fut­bol i els fut­bo­lis­tes, que repre­sen­ten la part més noble i trans­pa­rent del negoci. Com­pa­rada amb tota aquesta decadència, ara els ges­tos de Mou­rinho sem­blen poc més que una tra­pe­lle­ria. I el dit a l'ull de Tito Vila­nova és d'una ingenuïtat vir­gi­nal al cos­tat de tan­tes intri­gues. Que torni Messi, que només es pre­o­cupa de jugar a fut­bol. Tant, que ni tan sols s'esforça a posar bona cara en els anun­cis. I ama­guem la medi­o­cri­tat sota l'estora fins que no ens quedi més remei que tor­nar-la a aire­jar.