Més que ningú en cap altra època anterior, Josep Lluís Núñez va convertir la seva presidència del Barça en una qüestió personal. Hi havia hagut episodis traumàtics de divisió, com el pas de Samitier al Real Madrid, i faccions socials enfrontades per qüestions futbolístiques, com ara l'època dels kubalistes i els suaristes. Però fins a Núñez el club no es va convertir en una qüestió personal: o amb mi o contra mi. Contra ell, va néixer l'Elefant Blau, que va lluitar en tots els terrenys per contraposar al personalisme imperant un model de club més obert, plural i ètic. Allò va ser el germen del que el 2003 va ser la candidatura guanyadora de les eleccions i l'inici de l'etapa d'èxits esportius que encara dura. I que duri. Tot l'esforç col·lectiu que va suposar aquesta transformació, modernització i creixement del club va tenir el preu del conflicte personal entre els integrants de la directiva. Aviat Laporta va portar els debats al terreny de l'amb mi o contra mi, com havia fet Núñez al seu moment. Passava que estar amb ell o contra ell suposava secundar grans decisions per al club, però també extralimitacions i, com s'ha comprovat ara, trair principis que havien impulsat ideològicament el grup, el que es coneixia com a esperit Carabén. Amb el temps, Laporta va acaparar en el seu haver les grans decisions de la història recent del club: fer fora els violents, la publicitat d'Unicef i el fitxatge de Guardiola. Però ho va acompanyar d'episodis tan lamentables com l'espionatge als vicepresidents, els negocis a l'Uzbekistan, els fitxatges de Keirrison i Henrique o la compra dels terrenys de Viladecans. Així, van succeir-se les dimissions de directius, i fins i tot l'acomiadament de la directora general, Anna Xicoy, perquè no va voler signar l'acord de Laporta amb l'Uzbekistan. Al mateix temps que el Barça recollia èxits esportius, Laporta impulsava indirectament l'arribada de Sandro Rosell a la presidència.

Després, tot el que ha passat amb el canvi de dirigents, la represa del clima de conflicte, no és tant un contrast de model de club o de competència en la gestió, sinó una successió de qüestions personals entre uns i altres amb el club com a escenari. Les assembles de socis, els jutjats, més que decidir qüestions del club, s'utilitzen per posar en evidència uns o altres, desqualificar-se mútuament o apropiar-se de l'autoritat moral. I s'acompanya de la filtració de dossiers o la publicació de sospites a la premsa, per exposar els excessos de Laporta o per sembrar sospites per la relació de Rosell amb Ricardo Teixeira o de les seves empreses amb Qatar. Res de nou. Enmig, hi ha els que entenen que el club ha d'estar per sobre de les qüestions personals, amb Guardiola al capdavant amb l'exemple en el dia a dia. El que enfronta uns i altres, encara que sigui de justícia, no ho arreglarà el club, ni un jutge ni Guardiola. Ho han de fer ells. Però primer s'haurien de posar d'acord que és el millor per al club.