Si fos dona no voldria espelmes a sobre la taula fent pampallugues al ritme de Manel, ni versos de Martí i Pol escrits ben d'hora ben d'hora al ritme d'una pel·lícula de Trueba buscant soldats perduts a Salamina, la veritat, ni tant sols anhelaria la mirada il·lustrada del lletraferit condemnat a viure en un món d'analfabets orgullosos de la seva condició.

Res de res. Si fos dona abandonaria els marits responsables de verb humil per caure als braços d'amants amb dits erectes cap a l'infinit, aquells homes sense escrúpols seguidors de la filosofia de tocador de Sade que han enterrat l'ètica en un cementiri on descansen els cadàvers de les utopies fracassades.

En el supòsit de ser dona, m'imagino el meu amant amb una mirada amenaçadora mastegant-me a cau d'orella uns versos seductors de Byron tot enaltint la seva bellesa per aconseguir el seu plaer a costa meva, amb un posat altiu propi de qui defensa que la mida no importa perquè sap, abans de començar el festival en què presumirà de les seves conquestes passades, que la té petita. Ell, que s'ha passat cent vegades l'últim tango a Londres perquè té el trauma de no haver-se emportat al llit la desitjada orelluda, marxarà a primera hora del matí sense ni tan sols regalar-me un petó d'homenatge, deixant al capçal el record perenne del verb de Pessoa pronunciat per un lladre sense pedigrí.

Ara, la realitat és cruel i sóc un home mediterrani, i en ser home primer i mediterrani després, em quedo amb el lector de Martí i Pol perquè és l'única persona que deixaria dormir amb la meva dona sabent que només es farien un petonet al front de bona nit, de l'altre, no puc dir el mateix, perquè tot i coneixent la lleialtat de la meva muller, segur que ho intentaria per acabar negant-ho quan els altres l'apuntessin amb el seu dit d'aura pecadora.

Suposo que per això, per protegir el meu matrimoni i per allò tan català que si pinten bastos almenys tot quedi a casa, prefereixo en Guardiola.