No a només els mateixos interessats els afecta el locaut. L'èxode cada cop més accentuat de jugadors de l'NBA de perfil mitjà o mig alt al bàsquet europeu –i, en menor mesura en lligues exòtiques com la xinesa– ha augmentat el potencial dels equips i, per exemple, competicions com l'Eurolliga adquireixen, almenys ara, una dimensió superior. El que és intolerable és que s'aprofiti la conjuntura o simplement la tendència actual per vendre motos a còpia de xerrameca. El pas dels dies desintegra per ella mateixa la història i fa que tot el que se'n generi posteriorment soni a broma de mal gust.

És la sensació que ha deixat –i està deixant, perquè el serial continua– el flirteig, consentit per les dues parts, entre el Virtus de Bolonya i Kobe Bryant. Com a mínim, me l'ha deixat a mi, que encara crec que, quan un president anuncia un acord als quatre vents no és per fer el fatxenda un dia i l'endemà matisar-ho, com si aquí no hagués passat res. O què pensaríem si avui sortís Sandro Rosell anunciant públicament que té un acord, per exemple, amb LeBron? Aquest rol és clar que no el té interioritzat el president de l'històric club italià, Claudio Sabatini. O sap fer-se molt bé l'orni. Des que el primer dia d'octubre va revolucionar el planeta bàsquet, deixant anar que el 24 dels Lakers jugaria deu partits amb el Virtus a canvi de 3 milions dòlars –no s'ha d'oblidar que Kobe només ha vestit una samarreta en la seva etapa professional–, la notícia s'ha anat diluint com un terròs de sucre en un cafè. I no perquè ni l'escorta ni el seu agent ho desmentissin. Al contrari. La notícia va agafar el crack a Itàlia, de gira comercial, i va ser la manera idònia d'adquirir la quota mediàtica necessària. Ell es deixava estimar, al·legant l'afecte que té al país transalpí, on va viure de petit, quan el seu pare jugava a la Lega, i anava donant allargues en espera de la resolució del tancament patronal.

Han passat dues setmanes i mitja, la Lega ha disputat dues jornades i al vestuari del Virtus no hi ha ni rastre de Bryant. Tampoc ningú n'ha quedat sorprès si es té en compte que Bolonya és una ciutat que ha patit en l'última dècada descensos administratius –tant del Virtus com del Fortitudo– per problemes econòmics. Sabatini, però, no en té prou de fer el ridícul un cop i s'hi continua entestant. Primer, va voler retallar els deu partits oficials a un de sol; després, va enviar una carta al president dels Estats Units perquè intercedís en el cas i ahir es va despenjar amb la idea d'un torneig amistós, amb duels de dues parts de 12 minuts cada una. Ell l'anomena la Kobe Cup i es jugaria a principi de novembre. És a dir, ja no es parla d'esport ni de competició, sinó d'exhibició. Pur xou.

Amb tot aquest recital de despropòsits i propostes narrades al detall en tots els mitjans de comunicació, el president del Virtus ha guanyat en popularitat a tot el món, però no ha pensat en la imatge caricaturesca que ha ofert d'un club que a principi del mil·lenni jerarquitzava el bàsquet europeu. Des de l'exterior, se'l prenen a broma i la plantilla i el cos tècnic actuals ja saben que el seu president perd el nord per Kobe, però no per la situació d'un equip orfe de títols a Itàlia en els últims anys. I, de fet, aquest cap de setmana va encaixar ja la primera derrota del curs a la pista de l'Avellino (96-90) en la segona jornada. És això el que li hauria de preocupar i no fer equilibris amb una operació que és clar que no pot pagar. Perquè si fos així l'hauria fitxat i punt, com han fet altres. Per a Kobe, oli en un llum: publicitat agraïda i a esperar que acabi el locaut per jugar.