La manera de veure el món entre Bojan Krkic i Pep Guardiola té diferències significatives. És probable que l'entrenador a vegades no el veiés abans que a altres, però també és evident que el noi no seguia algunes de les idees de l'entrenador. Millor que ho diguem amb un exemple. En el programa d'Albert Om de la setmana passada, Bojan va dir que ell tenia la sensació que s'esforçava tant o més que tots els altres companys però que l'entrenador no s'hi fixava i no el tenia en compte. Culpar els altres del que no va bé a un és una de les coses de les quals Guardiola fuig com els gats de l'aigua tèbia. Ni els àrbitres, ni els rivals, ni el reglament, ni el calendari, ni l'entorn... Res ni ningú. L'única manera de superar-se és mirar un mateix de fer més i de fer-ho millor. Bojan, un dia, va decidir que la culpa que jugués poc ja no era seva sinó de l'entrenador. Potser tenia una part, grossa o petita, de raó, però aquell dia segur que es va trencar alguna cosa, segurament la que ha fet que ara el jove de Linyola sigui a Roma. En aquestes situacions les culpes solen estar repartides. I qui no ho veu així, més difícil tindrà poder capgirar la situació.

Més enllà d'aquest contenciós entre Bojan i Guardiola, durant els tres anys que han passat l'ascensor entre el filial i el primer equip no ha deixat de funcionar. I això també deu ser un missatge. Bojan va sobrevolar amb prou feines amb setze anys la distància que hi ha entre el Miniestadi i la gespa del Camp Nou. Les circumstàncies ho van afavorir. Però no va ser un procés gent natural. No podia ser-ho, perquè el que s'havia desnaturalitzat era el compromís en l'equip de Rijkaard. L'arribada de Guardiola va reactivar el flux d'aportacions del planter. Mentre Bojan no es consolidava, ho van fer Sergio Busquets, Pedro i podríem afegir-hi també Piqué, que es van afermar com a titulars de manera inqüestionable. Més tard també ha arribat Thiago, en un clima que primer indicava que tenia massa pocs minuts per les qualitats que apuntava i després resulta que ha jugat molt més del que els entesos preveien, sobretot amb l'arribada també de Cesc. Tota la paciència i l'esforç que l'hispanobrasiler ha mostrat ha tingut la recompensa dels molts minuts que ha jugat a aquestes altures de la temporada, per la senzilla raó que el seu rendiment ho ha motivat. Un cas d'escurçament de terminis, com el de Piqué.

També hi ha Fontàs, que ahir va renovar fins al 2015. Qui el veu entrenar cada dia el vol al primer equip més anys, a pesar que l'hem vist jugar poc. El seu cas seria el de promoció lenta, pas a pas. I rere seu vénen Bartra, Montoya i Rafinha, tres nois que estan entre l'ascensor i la porta de sortida. Apunten qualitats i se'ls veuen possibilitats de poder jugar en el primer equip. Però aquesta abundància té dues cares. La bona, que al planter hi ha per triar i remenar. La dolenta, que alguns acabaran fitxant per algun altre equip. Ben mirat, però, és un beneït dilema.