Bojan Krkic i l'ascensor del planter

La manera de veure el món entre Bojan Krkic i Pep Guar­di­ola té diferències sig­ni­fi­ca­ti­ves. És pro­ba­ble que l'entre­na­dor a vega­des no el veiés abans que a altres, però també és evi­dent que el noi no seguia algu­nes de les idees de l'entre­na­dor. Millor que ho diguem amb un exem­ple. En el pro­grama d'Albert Om de la set­mana pas­sada, Bojan va dir que ell tenia la sen­sació que s'esforçava tant o més que tots els altres com­panys però que l'entre­na­dor no s'hi fixava i no el tenia en compte. Cul­par els altres del que no va bé a un és una de les coses de les quals Guar­di­ola fuig com els gats de l'aigua tèbia. Ni els àrbi­tres, ni els rivals, ni el regla­ment, ni el calen­dari, ni l'entorn... Res ni ningú. L'única manera de superar-se és mirar un mateix de fer més i de fer-ho millor. Bojan, un dia, va deci­dir que la culpa que jugués poc ja no era seva sinó de l'entre­na­dor. Pot­ser tenia una part, grossa o petita, de raó, però aquell dia segur que es va tren­car alguna cosa, segu­ra­ment la que ha fet que ara el jove de Linyola sigui a Roma. En aques­tes situ­a­ci­ons les cul­pes solen estar repar­ti­des. I qui no ho veu així, més difícil tindrà poder cap­gi­rar la situ­ació.

Més enllà d'aquest con­tenciós entre Bojan i Guar­di­ola, durant els tres anys que han pas­sat l'ascen­sor entre el filial i el pri­mer equip no ha dei­xat de fun­ci­o­nar. I això també deu ser un mis­satge. Bojan va sobre­vo­lar amb prou fei­nes amb setze anys la distància que hi ha entre el Mini­es­tadi i la gespa del Camp Nou. Les cir­cumstàncies ho van afa­vo­rir. Però no va ser un procés gent natu­ral. No podia ser-ho, perquè el que s'havia des­na­tu­ra­lit­zat era el com­promís en l'equip de Rijka­ard. L'arri­bada de Guar­di­ola va reac­ti­var el flux d'apor­ta­ci­ons del plan­ter. Men­tre Bojan no es con­so­li­dava, ho van fer Ser­gio Bus­quets, Pedro i podríem afe­gir-hi també Piqué, que es van afer­mar com a titu­lars de manera inqüesti­o­na­ble. Més tard també ha arri­bat Thi­ago, en un clima que pri­mer indi­cava que tenia massa pocs minuts per les qua­li­tats que apun­tava i després resulta que ha jugat molt més del que els ente­sos pre­ve­ien, sobre­tot amb l'arri­bada també de Cesc. Tota la paciència i l'esforç que l'his­pa­no­bra­si­ler ha mos­trat ha tin­gut la recom­pensa dels molts minuts que ha jugat a aques­tes altu­res de la tem­po­rada, per la sen­zi­lla raó que el seu ren­di­ment ho ha moti­vat. Un cas d'escurçament de ter­mi­nis, com el de Piqué.

També hi ha Fontàs, que ahir va reno­var fins al 2015. Qui el veu entre­nar cada dia el vol al pri­mer equip més anys, a pesar que l'hem vist jugar poc. El seu cas seria el de pro­moció lenta, pas a pas. I rere seu vénen Bar­tra, Mon­toya i Rafinha, tres nois que estan entre l'ascen­sor i la porta de sor­tida. Apun­ten qua­li­tats i se'ls veuen pos­si­bi­li­tats de poder jugar en el pri­mer equip. Però aquesta abundància té dues cares. La bona, que al plan­ter hi ha per triar i reme­nar. La dolenta, que alguns aca­ba­ran fit­xant per algun altre equip. Ben mirat, però, és un beneït dilema.