Avui el Barça juga un d'aquells partits grans, un d'aquells enfrontaments que fan vibrar el Camp Nou. En els últims anys la visita del Sevilla sempre s'ha convertit en un espectacle atractiu per a l'aficionat. És sinònim de bon futbol i de força gols.

Però avui hi haurà un component nou, un component polític que ha saltat a l'arena gràcies a Josep Antoni Duran i Lleida i també a l'histriònic José María del Nido. Els de Nervión lluiran l'eslògan “Orgullosos de Andalucía”, un clar contraatac a les paraules del candidat de CiU, que fa uns dies va assegurar que andalusos i extremenys reben ajudes econòmiques agràries per estar “tot el dia al bar”. Els sevillistes neguen que aquest lema estigui relacionat amb els nacionalistes i ho emmarquen en una simple i corrent campanya de publicitat com les que han dut a terme altres vegades. Per exemple, sempre recorden que van ser un dels primers clubs espanyols a posar-se la rojigualda a la samarreta quan jugaven competicions europees. Però realment algú es creu aquest argument del Sevilla? Qui es creu que l'“Orgullosos de Andalucía” és fruit de l'atzar? Fa massa anys que sabem de quin peu calça José María del Nido per empassar-nos les seves fal·làcies. És un provocador nat i li encanta ser el focus d'atenció. Ell va ser el president del famós partit del gaspatxo, aquell que es va jugar a la mitjanit i que va suposar l'estrena de Ronaldinho al Camp Nou. També és el que fa poc va dir que la lliga estava adulterada i que només hi participaven dos equips: el Barça i el Madrid. Tot i això, també se li han de reconèixer mèrits. Ha col·locat el Sevilla al primer pla futbolístic, ha guanyat títols i ha aconseguit rendibilitzar extraordinaris jugadors com ara Dani Alves, Baptista, Keita, Reyes, Navas, Sergio Ramos i un llarguíssim etcètera.

Un cop posat els punts sobre les is amb referència al personatge Del Nido, un dels principals dubtes d'avui és saber com reaccionarà l'afició blaugrana. El més normal és que xiulin l'equip de Marcelino. No tant per defensar Duran i Lleida, sinó per contrarestar l'enèsima ofensiva de Del Nido. Aquesta és l'opció més plausible, però és cert que a la redacció tenim un debat sobre què s'hauria de fer. Un company manté que el més intel·ligent seria aplaudir l'onze del Sevilla. Una gran ovació. Ni un sol xiulet ni una sola escridassada. Només aplaudiments. D'aquesta manera es desactivaria l'estratègia sevillista. L'estratègia de fer-se les víctimes, perquè estic convençut que, després dels noranta minuts, clamaran al cel per haver-los increpat i per haver anat contra Andalusia.

Estic d'acord que seria una bona idea i que Del Nido i companyia quedarien descol·locats, però crec que també seria donar-los massa protagonisme. Per tant, personalment, opino que el més assenyat seria la indiferència, el menyspreu absolut. No es pot fer més mal a una persona que vol ser el centre d'atenció que ignorar-la. El president sevillista es quedaria amb un pas de nas. Però, reitero, aquesta possibilitat no crec que es produeixi i tots en serem responsables, inclòs un servidor. Tots estem fent la bola massa grossa i donem importància a un senyor que no se la mereix. L'aficionat seguirà aquest corrent i respondrà amb ira. Però, per altra banda, també quedaríem com uns extraterrestres si no en parléssim gens ni mica. És el maleït mal d'aquesta professió del periodisme, que sovint estem massa collats pels clixés.