Opinió

A vegades la flauta sona

L'immobilisme a vegades triomfa. No es pot retreure res als blaugrana. Van fer tot el possible, menys el gol

El gol és el canvi per definició. No hi va haver canvi ahir al Camp Nou. Ni de penal. El Sevilla volia que tot acabés com va començar. El Barça, com sempre, que passessin coses. No només gols, sinó totes les coses que sol fer perquè arribin. Només li va faltar el gol. L'immobilisme a vegades triomfa, igualment com una vegada un burro va fer sonar una flauta. Res no es pot retreure als blaugrana. Van fer tot el possible, menys el gol. Al contrari, se'ls ha de felicitar. Si un dia hi ha hagut un accident que ha impedit la victòria del Barça va ser ahir. Un accident i Javi Varas, el més inspirat de tots. El Sevilla no va ser l'equip que venia al Camp Nou a jugar a futbol. Això només ho va fer el Barça. Però ni Messi va ser capaç de canviar el resultat.

Com més mecanismes de defensa desenvolupen els rivals, més variants tàctiques prepara Guardiola per fer el seu joc d'atac. I això torna a activar l'enginy dels entrenadors rivals per trobar noves maneres de contrarestar el joc blaugrana. Potser mai com ara s'havia sofisticat tant la preparació tàctica dels partits, si més no quan un dels dos equips és el Barça. Marcelino és un altre d'aquesta nova fornada d'entrenadors que, a part de tenir una idea de futbol, també estudien aplicacions noves per a determinades ocasions. Ahir va preparar un Sevilla defensiu i compacte. La prioritat va ser tapar tots els passadissos interiors per on el Barça sol desbordar es rivals. A costa de deixar una mica més desateses les bandes, el Sevilla va dificultar les combinacions entre els migcampistes i els davanters blaugrana. Als locals els va faltar ritme de joc, velocitat d'execució de les combinacions i claredat en la culminació de les jugades en què van conquerir l'àrea.

Guardiola ho havia volgut intentar a partir d'un 3-4-3. I en els primers deu minuts la cosa va funcionar. Però el gol no va arribar, tot i dues ocasions d'Iniesta. El Sevilla va passar el tràngol i es va afermar. No es va desorganitzar més. I el Barça va començar a mastegar sorra. Ja se sap que quan no ataca bé, passa problemes a la defensa. El Sevilla arribava a l'àrea de Valdés. El partit estava encallat per als catalans i còmode per als sevillans. Guardiola va intervenir. Va recuperar el 4-3-3 amb Adriano de lateral esquerre, Villa de davanter centre, Messi a la dreta i Iniesta a l'esquerra. El que semblava un retoc defensiu en realitat era un reforç ofensiu. En atac, els dos laterals, Alves i Adriano, pujaven simultàniament, i per dins el Barça acumulava encara més jugadors que amb el 3-4-3. No era una defensa de quatre, sinó de dos. L'equip va començar a atacar més bé i, per tant, a defensar-se millor. La mitja part va salvar el Sevilla, perquè el Barça l'estava ofegant.

El Barça no va perdre el ritme. Va assetjar el Sevilla. N'hi va afegir més, amb l'entrada de Pedro i Cesc. I Busquets al final. Van passar coses perquè el Barça hi va insistir. Però el canvi, el gol, es va quedar en el llimbs del futbol. A vegades passa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)