El doble joc del Real Madrid
Qui vulgui ho pot mirar a través del cristall del color que vulgui, però és un fet objectiu que el Real Madrid està jugant bé a futbol i obté uns resultats espectaculars. També és evident que si està jugant més bé a futbol és perquè l'entrenador ha començat a dedicar més part del seu temps a qüestions futbolístiques, sense abandonar les altres. Ha començat a treure el potencial futbolístic de la plantilla i que fins ara ell mateix tenia supeditat a altres objectius, sobretot quan s'enfrontava al Barça, que eren la negació del rival, el joc agressiu, les protestes massives sistemàtiques, les pèrdues de temps i tota mena de males arts. Contra els altres rivals, els seus jugadors sovint trobaven a faltar més treball estratègic que el simple joc de contraatac i de pilotes llargues a Ronaldo. Això, després del mal tràngol per haver perdut la supercopa contra el Barça, de l'explosió de bilis de Mourinho i l'ofuscació corresponent que es va traduir en un parell d'ensopegades en la lliga, s'ha començat a transformar. Ahir mateix, un diari madrileny exposava a la portada les raons per les quals “aquest Madrid és millor”: “1. És més ràpid. 2. Elabora més. 3. Té més toc. 4. Defensa més amunt. 5. Arriba més a l'àrea. 6. Marca més gols. 7. Fa més espectacle.” Si no fos perquè els diaris de Madrid només tenen ulls per al seu equip, es diria que parlava del Barça. O sigui, que quan es posen a analitzar els motius de la millora del seu equip, resulta que els surt que està jugant d'una manera sospitosament semblant a la del Barça.
Des d'aquí, només podem interpretar-ho com un bé per al futbol, si és que aquest camí que ha emprès l'equip blanc (encara que amb un retard només atribuïble a les frustracions del seu entrenador) és per quedar-s'hi, també quan jugui contra el Barça. Una altra qüestió és que els rivals, com fan amb el Barça, comencin a jugar contra el Madrid amb l'autocar dins l'àrea, en lloc de fer-ho obertament i afavorir el joc de contraatac dels blancs. Estarem atents a veure-ho.
Ara bé, aquesta reconducció futbolística del Madrid no deixa d'anar acompanyada de la campanya sistemàtica de desestabilització del Barça. En això, Mourinho, que ja torna a queixar-se dels avantatges del Barça sense esmentar-ne el nom, com fan els covards o els paranoics, troba col·laboració en els mitjans madridistes. La tàctica és perversa, però a ells no els importen els mitjans sinó l'objectiu. Es tracta de contraposar a les evidències del que els jugadors blancs i el seu entrenador han fet al camp (les entrades de Pepe, Marcelo, Arbeloa... i el dit a l'ull i els gestos i insults de Mourinho) les sospites que no tenen demostració: és el Barça el que provoca. L'últim cas, tot i que els protagonistes ja l'han tancat parlant, ha estat el de Kanouté i Cesc. Ells encara en parlen, i el dolent és Cesc. El Madrid, per tant, no ha canviat d'estratègia. L'única novetat és que Mourinho s'ha corregit com a entrenador. I ara juga en dos fronts.