Ja era així als anys setanta, quan el Granada era un equip famós per repartir llenya. Los Cármenes, sigui el nou o el vell, és d'aquells camps on es guanyen partits o es perden lligues. En aquest sentit, i no n'hi ha gaires més, la victòria d'ahir del Barça és un descans. Simplement, es van confirmar algunes coses que ja sabíem. Una, que costa molt guanyar partits contra equips que s'instal·len en bloc davant la seva àrea. Una altra, que el que es porta ara és plantejar els partits contra el Barça a partir de mil·límetres quadrats. El plantejament de Fabri va ser el mateix que el de Marcelino dissabte. I el precedent més exacte és el partit de l'Hèrcules al Camp Nou la temporada passada. El Boquerón Esteban, l'entrenador llavors de l'equip alacantí, va ser el primer que va fer l'aposta de deixar els laterals defensius més desprotegits a canvi de poder tapar molt més bé els passadissos interiors, conscient que el punt fort del Barça no és fer jugades fins a la ratlla de fons per penjar pilotes. Normalment, els extrems blaugrana juguen oberts, però és per obligar la defensa rival a ocupar tota l'amplada del camp. Quan ataquen, ho fan cap a dins. En tot cas, són els laterals, sobretot Alves, els que aprofiten més la banda, però poques vegades és per centrar a l'àrea. Esteban, Marcelino i Fabri, més algun altre tècnic entremig, han fet aquesta aposta per enfrontar-se al Barça. La temporada passada, l'Hèrcules va tenir la sort que, al marge del plantejament, el Barça estava espès, i es va endur la victòria. L'empat del Sevilla ja va ser més miraculós. I la victòria del Barça a Granada va ser mínima igualment com podia haver estat àmplia.

La sorpresa de l'alineació de Guardiola va ser la presència d'Isaac Cuenca. L'extrem del Barça B ja havia debutat a la Champions dimecres i havia anat convocat dissabte i ahir també. El seu debut com a titular segurament es devia al fet que Guardiola volia un jugador més extrem que Villa, que no deixa de ser un davanter centre reciclat i que ataca de manera natural de fora cap a dins. Cuenca, com ara Pedro, també és capaç de combinar l'atac cap a dins amb internades per l'extrem. Ho va demostrar. El jove de Reus va ser el jugador més fresc de l'equip. Però al marge de qüestions tàctiques, segur que Guardiola també el va alinear perquè en tenia ganes. Li tenia l'úll posat a sobre des de la pretemporada. I volia demostrar que els camis per arribar al primer equip són, si no infinits, si diversos i a vegades inescrutables. El reusenc ha marxat i tornat tres vegades del club.

En conjunt, però, al Barça li va falta ritme i vivacitat. Va tenir el control però no va trobar el desequilibri. Potser també és una qüestió física, si és que els jugadors noten la duresa de l'arrencada de la temporada amb la supercopa. El més intens del partit va ser Muñiz Fernández, que va desenfundar tantes targetes que el que va ser un partit competit va semblar un enfrontament violent. En tot cas, no passarà a la història, més enllà dels records dels que vam viure aquells enfrontaments dels anys setanta.