Xavi i el pes de l'equip
La producció golejadora de Xavi Hernández està a aquestes baixes altures de la temporada per sobre de les anteriors. Amb gols tan importants com el d'abans-d'ahir al Nuevo Los Cármenes. Aquesta profusió golejadora és una bona notícia per al Barça, i no només perquè l'equip travessa una ratxa en què li costa ficar la pilota dins la porteria. En lloc de començar a donar algun senyal de decadència, Xavi millora amb els anys i afegeix la salsa del gol a la seva capacitat de moure l'equip. Els gols com el de Granada són aigua caiguda del cel per a l'equip en temps de relativa sequera, però no s'ha de deixar de valorar que la principal aportació de Xavi és donar contingut futbolístic al joc de l'equip i conduir-lo pels viaranys del bon futbol per arribar a les jugades determinants.
L'equip ha perdut frescor en els últims partits. I sense aquesta frescor tot el que ve al darrere disminueix un punt. En un joc tan precís, ràpid i exacte com el del Barça, una polzada de desviació és una jugada frustrada, una ocasió de perill perduda, un gol extraviat. Segurament l'equip està pagant el sobreesforç que va fer començant la temporada abans de la Mare de Déu d'agost i al ritme d'un Madrid fogós i li passa com altres vegades en els últims temps, però solia ser entre gener i febrer. Els jugadors estan un pèl menys àgils, mouen la pilota amb centèsimes de segon de retard, els rivals arriben més a les cobertures... En aquest sentit, a Granada hi va haver una jugada definidora d'aquesta situació: Xavi va fer una passada a Messi dins l'àrea i l'argentí va picar la pilota per sobre de Roberto, però Mainz va seguir la jugada i va treure la pilota just abans que entrés. Qualsevol altre dia, això hauria estat un gol de Messi, que havia rematat de manera perfecta. Últimament, els defenses arriben a temps de frustrar el joc del Barça. I els gols. Però no són capaços d'evitar que el Barça sigui el Barça, que jugui com només ho sap fer ell.
Per sort, Xavi es va treure un llançament de falta magistral del seu repertori. On no va arribar el joc de l'equip hi va arribar el seu tiralínies. Però en aquests períodes en què l'equip necessita uns dies, unes setmanes per posar-se a to altra vegada, jugadors com Xavi són impagables. Mentre l'equip s'acaba de trobar, ell s'encarrega de preservar-ne la identitat, el sentit. Mentre Messi necessiti recuperar el seu punt de forma, Xavi dirigirà les operacions i, si cal, farà gols. Segurament és el jugador de la plantilla a qui se li nota menys la falta de frescor, una qualitat que s'aprecia més quan el col·lectiu s'encalla. En l'abundància, Messi té totes les gràcies. I Iniesta és la sal i el pebre; Puyol, l'esperit; Cesc, una nova dimensió; Busquets, l'equilibri; Piqué, l'altura futbolística; Villa, la generositat; Alves, l'anarquia; Abidal, l'empenta; Pedro, la humilitat; Valdés, la singularitat; Mascherano, la intel·ligència... Però en l'abundància i en l'escassetat, sempre, Xavi és l'ànima. Per molts anys!