Potser va ser el mateix dia que una marca de roba esportiva va decidir comercialitzar una samarreta del Barça amb el lema “El valor de tenir valors” que aquests valors van començar a perdre la força que havien tingut fins llavors. Hi ha coses que només tenen sentit quan neixen de l'espontaneïtat i de la discreció, i que es desinflen quan se les converteix en eslògan. Quan la setmana passada es va inaugurar la nova Masia i sobre les seves parets es projectaven paraules com ara “humilitat”, “tolerància”, “esforç” i “respecte”, em preguntava si hi deu haver algun altre planter en el món del futbol o de qualsevol altre esport en què no s'intentin fomentar aquests mateixos valors. Els que van instaurar en el club una manera de fer basada en una aposta futbolística determinada, en el tracte proper i casolà que aportava l'antiga Masia i en la fidelitat a l'entitat, van ser persones gairebé anònimes. Els pares d'una gran família que un dia va adoptar un nen anomenat Pep Guardiola. A Laureano Ruiz, responsable del planter ja en els anys setanta, el reconeixement general l'ha agafat de sorpresa a Santander, molt lluny del Camp Nou. Un dia, no fa gaire, va començar a sonar-li el telèfon i ja no ha parat. Oriol Tort, un altre dels ideòlegs d'aquest segell Barça, es va passar mitja vida treballant en un humil despatx i se'n va anar sense arribar ni tan sols a imaginar que en el futur la nova Masia portaria el seu nom. Picapedrers del futbol formatiu, artesans del talent, prou feina tenien en el dia a dia per dedicar-se a elaborar grans discursos i a donar-se importància.

L'èxit ho magnifica tot. I el de les últimes temporades ha estat espectacular. Tants valors s'adjudiquen ara a aquest Barça, que hi ha el risc d'oblidar quins n'eren els originals. I sí, resulta que els jugadors del Barça també insulten de tant en tant els rivals com en qualsevol altre equip, i que es porta publicitat a la samarreta com en qualsevol altre club, i que quan hi ha un parell de partits regulars es comença a dubtar de tot i de tothom, encara que es tracti d'un tal Leo Messi. Com passa amb qualsevol altra afició del món. Si els autèntics valors del Barça actual han anat creixent en el planter, ha estat perquè allà no hi arribava el soroll. Perquè Laureano, Tort i tants d'altres podien fer-hi la seva al marge de les pressions i de les urgències del primer equip. Quan la directiva fitxava un entrenador que s'allunyava del futbol de toc, ells insistien en l'estil de sempre i continuaven portant al planter nens amb bona tècnica i poca alçada. Ha estat ara, amb el protagonisme que els jugadors de la casa han tingut en aquest Barça campió, que els focus s'han començat a centrar en els equips inferiors i en les promeses que despunten. Segurament és per això que últimament a Pep Guardiola li apareix un lleuger gest d'incomoditat cada vegada que se l'anima a elogiar el planter –per enèsima vegada– i a tornar a parlar d'això dels valors, com si la resta de clubs i de futbolistes del món no en tinguessin cap. “Aquesta generació és irrepetible. Que ningú es pensi que cada any tornarà a sortir un altre Xavi o un altre Iniesta”, advertia fa poc. I als nens que pugen en les categories inferiors els deixava un consell: “Ara, que treballin sense gaire llum, que la fama ja els arribarà.” Ell deu saber millor que ningú que el millor valor és el que no s'esmenta. El del treball silenciós.