La història de Josh Asse­lin mereix que ens hi atu­rem. D'acord que els pro­fes­si­o­nals de pri­mer nivell del bàsquet són pri­vi­le­gi­ats pel que fa a salari, però pas­sar de sen­tir com et rela­ci­o­nen amb el Barça a haver d'escriure una llista ina­ca­ba­ble de fra­cas­sos, desen­ganys i pro­ble­mes, un rere l'altre, sense cap escletxa de llum, tomba el més fort. Ara el pivot domi­nicà ha tor­nat al punt de par­tida, allà on el van esti­mar i on va tri­om­far, per recu­pe­rar sen­sa­ci­ons que ja havia obli­dat i aga­far un nou impuls per afron­tar el tram final de la seva car­rera. Sí, cobra menys, força menys, però amb els mínims coberts arriba un moment que els diners dei­xen de ser el més impor­tant. Això pensa ell. Si tots fos­sin així...