Deu anys a l'NBA aviat és dit. No ho pot dir qualsevol, i encara menys jugadors que hi hagin tingut el recorregut que ha tingut Pau Gasol. La determinació i la confiança han estat fonamentals. En un partit i en una jugada Pau Gasol ja va anticipar el que ha fet en aquests deu anys a l'NBA. En un sol partit, a vegades només una jugada, a vegades s'hi diuen moltes coses. O es diu tot. En el primer partit com a titular, el quart amb els Memphis Grizzlies, ja va anotar 27 punts. Va ser la seva manera de dir: “Sóc aquí i no he vingut de visita.” Va anunciar que era un jugador amb ambició, amb confiança en ell mateix i que estava disposat a treballar i a guanyar-se el paper de jugador important. El seu talent ja es va valorar quan Atlanta Hawks el va escollir en el tercer lloc del draft del 2001; va ser en aquell moment el jugador no format als Estats Units triat en el lloc més alt. Però aquestes coses s'han d'acabar demostrant a la pista. I l'NBA és l'NBA. Michael Jordan, per exemple, va ser escollit també en el lloc número 3 (rere Hakeem Olajuwon i Sam Bowie), i ja sabem qui va ser.

Pau Gasol de seguida va demostrar que estava fet d'una pasta especial, i que n'era conscient. En el seu pas pel Barça tan sols ho va apuntar, perquè va ser breu, però amb intensitat en aquella final de copa contra el Real Madrid el 2001. Haver de jugar en un equip amb poques aspiracions dins de la millor competició va suposar, primer, que hagués de demostrar que podia ser titular i, després, que podia ser el jugador que liderés el creixement de la franquícia. Això ho va explicar en una sola jugada poc després del debut. Una primera figura de la competició, Kevin Garnett, va donar la benvinguda a aquell debutant insolent amb una esmaixada i una mirada intimidadores en el seu primer enfrontament. En Pau va saber que aquella era la seva. Li va tornar l'esmaixada i la mirada desafiant. Ja estava. Ja havia dit l'altra cosa que volia dir: “He vingut per ser algú.” Ell també reivindica jugades semblants en la seva primera temporada contra institucions de la competició, com ara una esmaixada espectacular davant Tim Duncan i David Robinson, les torres mítiques de San Antonio Spurs. Ho recordava dilluns en una entrevista a El País. Però ell sap que si la gent recorda la primera, l'esmaixada contra Garnett, és per la significació especial que tenia, que ell mateix hi va donar només amb el gest.

Després de picar pedra sis anys i mig a Memphis, va tenir la fortuna d'anar a parar als Lakers. Però allò no era un premi. Era un repte. I l'ha superat. Si és un dels jugadors de bàsquet més ben pagats del món no és perquè sí. Tot s'ho ha guanyat. És i exerceix de primera figura mundial. I s'ha compromès també com a icona del bàsquet espanyol. Si li queda alguna cosa que li puguem demanar és també un suport explícit a l'esport català. No costa gens. I seria bonic.