Si Guardiola ha dit que “Cuenca, de moment, es queda amb nosaltres [al primer equip]” després d'haver-lo fet jugar tres partits sencers seguits és que estem davant un esdeveniment que no és menor. Que Guardiola digui això d'un jugador que en els últims temps no era a cap de les llistes de jugadors que en un moment o altre han d'arribar al primer equip és perquè estar segur almenys d'un parell de coses fonamentals. Una, de la consistència del jo c del noi. L'altra, i no menys important, de la maduresa mental del jugador. Per poder assimilar aquest elogi explícit i també la seva possible tornada al filial. El cas de Cuenca és d'aquells tan poc freqüents de ser en el lloc adequat en el moment oportú. El tècnic del Barça buscava solucions a problemes i ha trobat una mina, una joia. Amb Alexis i Afellay lesionats i Pedro tocat i amb els rivals plantejant defenses amb molts homes apilonats a la franja central, Guardiola va decidir que era el moment de Cuenca. Es van ajuntar les necessitats i les ganes que el tècnic tenia de fer jugar el noi que li havia cridat l'atenció en la pretemporada. On qualsevol aplicaria una vella recepta, Guardiola tria la més innovadora. I hi ha guanyat dues coses principals: una, un nou davanter per a l'equip; l'altra, tornar a crear problemes als entrenadors rivals a l'hora defensar el Barça. I unes quantes de secundàries, com ara haver mantingut les rotacions per donar descans a alguns jugadors sense pagar-ne conseqüències.

Guardiola, per exemple, podia haver fet jugar Iniesta al costat de Villa i Messi a la davantera. Ho ha solucionat amb Cuenca i Adriano. I, un cop més, ha complicat la feina als entrenadors que s'hi han d'enfrontar. Quan els rivals van pressionar la sortida de la pilota, va situar Busquets entre els centrals i va fer pujar els laterals al mig del camp. Quan van defensar Messi a la banda dreta amb el lateral i un parell d'ajudes, va posar-lo al mig. Després, per descol·locar els centrals, el va fer jugar més enrere, sense cap referència al lloc de davanter centre. Quan els rivals van incorporar més defenses, Guardiola hi va afegir més gent: extrems oberts però atacant per dins, mitjos associant-se i entrant a l'àrea. Sense referències posicionals en atac, arribaven atacants per totes bandes. I quan els rivals han acumulat els defenses a la franja central (el Sevilla, però el primer va ser l'Hèrcules d'Esteban la temporada passada), ha tornat a jugar amb extrems que, a més de jugar cap a dins, també poden fer jugades per fora i penjar pilotes a l'àrea. El Barça no ho feia perquè no té un davanter centre de referència ni jugadors amb prou alçada per explotar aquest recurs. Però resulta que Cuenca (i Adriano també) centra tan bé i que l'equip explota tant tot el front d'atac (dins i fora), que Messi ha tornat a ser l'home més feliç i golejador del món. I els rivals, a més, tornen a tenir més maldecaps que mai.