Si Guar­di­ola ha dit que “Cuenca, de moment, es queda amb nosal­tres [al pri­mer equip]” després d'haver-lo fet jugar tres par­tits sen­cers seguits és que estem davant un esde­ve­ni­ment que no és menor. Que Guar­di­ola digui això d'un juga­dor que en els últims temps no era a cap de les llis­tes de juga­dors que en un moment o altre han d'arri­bar al pri­mer equip és perquè estar segur almenys d'un parell de coses fona­men­tals. Una, de la con­sistència del jo c del noi. L'altra, i no menys impor­tant, de la madu­resa men­tal del juga­dor. Per poder assi­mi­lar aquest elogi explícit i també la seva pos­si­ble tor­nada al filial. El cas de Cuenca és d'aquells tan poc freqüents de ser en el lloc ade­quat en el moment oportú. El tècnic del Barça bus­cava solu­ci­ons a pro­ble­mes i ha tro­bat una mina, una joia. Amb Ale­xis i Afe­llay lesi­o­nats i Pedro tocat i amb els rivals plan­te­jant defen­ses amb molts homes api­lo­nats a la franja cen­tral, Guar­di­ola va deci­dir que era el moment de Cuenca. Es van ajun­tar les neces­si­tats i les ganes que el tècnic tenia de fer jugar el noi que li havia cri­dat l'atenció en la pre­tem­po­rada. On qual­se­vol apli­ca­ria una vella recepta, Guar­di­ola tria la més inno­va­dora. I hi ha gua­nyat dues coses prin­ci­pals: una, un nou davan­ter per a l'equip; l'altra, tor­nar a crear pro­ble­mes als entre­na­dors rivals a l'hora defen­sar el Barça. I unes quan­tes de secundàries, com ara haver man­tin­gut les rota­ci­ons per donar des­cans a alguns juga­dors sense pagar-ne con­seqüències.

Guar­di­ola, per exem­ple, podia haver fet jugar Ini­esta al cos­tat de Villa i Messi a la davan­tera. Ho ha solu­ci­o­nat amb Cuenca i Adri­ano. I, un cop més, ha com­pli­cat la feina als entre­na­dors que s'hi han d'enfron­tar. Quan els rivals van pres­si­o­nar la sor­tida de la pilota, va situar Bus­quets entre els cen­trals i va fer pujar els late­rals al mig del camp. Quan van defen­sar Messi a la banda dreta amb el late­ral i un parell d'aju­des, va posar-lo al mig. Després, per des­col·locar els cen­trals, el va fer jugar més enrere, sense cap referència al lloc de davan­ter cen­tre. Quan els rivals van incor­po­rar més defen­ses, Guar­di­ola hi va afe­gir més gent: extrems oberts però ata­cant per dins, mit­jos asso­ci­ant-se i entrant a l'àrea. Sense referències posi­ci­o­nals en atac, arri­ba­ven ata­cants per totes ban­des. I quan els rivals han acu­mu­lat els defen­ses a la franja cen­tral (el Sevi­lla, però el pri­mer va ser l'Hèrcu­les d'Este­ban la tem­po­rada pas­sada), ha tor­nat a jugar amb extrems que, a més de jugar cap a dins, també poden fer juga­des per fora i pen­jar pilo­tes a l'àrea. El Barça no ho feia perquè no té un davan­ter cen­tre de referència ni juga­dors amb prou alçada per explo­tar aquest recurs. Però resulta que Cuenca (i Adri­ano també) cen­tra tan bé i que l'equip explota tant tot el front d'atac (dins i fora), que Messi ha tor­nat a ser l'home més feliç i gole­ja­dor del món. I els rivals, a més, tor­nen a tenir més mal­de­caps que mai.