Jo mateix vaig ser dels que es van resistir més a creure que Ibrahimovic no encaixava en el Barça. Fins i tot quan Guardiola el va deixar a la banqueta i va apostar per Bojan Krkic. Estava equivocat. Però no era una qüestió esportiva, sinó humana. Ara n'hem conegut la veritable magnitud amb els avanços que la premsa sueca ha publicat de la biografia de Zlatan Ibrahimovic. O si no la veritable, la magnitud que hi ha volgut donar el jugador, encara que probablement és una versió exagerada pel mateix protagonista, per donar-se encara més importància en la reafirmació del seu caràcter. Ibrahimovic no només explica que en algunes reaccions seves al vestidor del Barça estava fora de control i que era capaç de qualsevol cosa més enllà d'insultar greument, com ara tombar una caixa metàl·lica de plena de roba amb una puntada de peu, sinó que també admet conductes antisocials, sense probablement ser conscient que ho siguin, com quan explica que condueix “com un boig” i que a vegades ha deixat enrere la policia anant a més de 300 km/h, o que els seus amics de Malmö es van oferir per “trencar algunes coses” per resoldre la seva situació de suplent en el Barça. De tota manera, en tot el que explica hi deu haver un cert punt d'exageració, de fer-se el pinxo, l'enfant terrible. Si no és així, seria impossible que fos capaç de poder jugar en cap equip per molt que hi rebi un tracte de superestrella per sobre de qualsevol altre jugador del mateix vestidor. Hem de considerar, doncs, que l'episodi del seu pas pel Barça és excepcional.

Que Ibra és un jugador amb un caràcter peculiar ja se sabia abans que fitxés pel Barça. Ell mateix ho demostra sempre que pot i queda més que clar quan explica o ensenya quins és el seu tatuatge favorit: Only god can judge me (només Déu pot jutjar-me). I que vagi amb compte amb el judici, Déu. De tota manera, quan el Barça el va fitxar la prioritat ja no devia ser aquella que explicava la secretaria tècnica de fitxar jugadors preferiblement casats i/o amb un estil de vida estable. Tots sabem que la prioritat va ser poder fer entrar Eto'o en l'operació, ja que el camerunès no acceptava anar a qualsevol destinació. Aquesta necessitat, i segurament una certa precipitació, va ser el que va fer encarir una operació que va acabar costant 69 milions d'euros al club, fitxa i comissions al representant a part. Ara bé, aquest cost s'hauria acabat diluint com ha passat en casos com el d'Alves, Villa o Cesc si el seu rendiment hagués estat el que s'esperava. S'ha de pensar que el club i els tècnics eren conscients del caràcter especial de suec, i que devien tenir clar que el podrien controlar i adaptar-lo al grup. Sentint la seva versió, però, és fàcil entendre que el que va passar va superar les pitjors expectatives. Entre ell i Déu, ningú. Ho duu gravat al seu propi cos. Mentrestant, per sort encara podem gaudir-lo com a futbolista. Com a persona, però, jo ni tan sols pujaria al seu cotxe.