Sandro Rosell va dir dijous que si des del club haguessin de respondre totes les “animalades, ximpleries i falsedats” que es diuen o es publiquen no tindrien temps de fer la feina que han de fer. Però en realitat era una manera de justificar la llei del silenci del club en totes les qüestions que no són actes institucionals. L'endemà, Víctor Valdés, que va comparèixer a la sala de premsa, va haver de contestar també les preguntes sobre la suposada mala relació entre Messi i Villa i va ser molt explícit sobre la percepció que tenen al vestidor dels mitjans de comunicació: “Des de fora es parla de coses per mirar de desestabilitzar-nos. Nosaltres hem de mirar de fer-nos forts amb aquests comentaris, intentar que no ens afectin i més si no són veritat, com és el cas.” Rosell i Valdés tenen raó en la diagnosi. No es posen passar el dia contestant tot el que es diu i es publica. I és cert que ara que es porta tant el periodisme partidista o de club, moltes coses que surten en programes de ràdio o de televisió o en determinada premsa tenen una funció de desestabilització del rival com a servei al club propi. Normalment són falsedats, i algunes vegades només cal que tinguin una mínima versemblança. I altres vegades poden tenir un fons de veritat però s'exageren. Pot ser una fotografia de Piqué i Ibrahimovic, una crisi de Messi perquè fa tres partits que no marca o una relació trencada entre dos jugadors. Tot convenientment amanit i posat en circulació en el programa o el mitjà on s'origina perquè passi per la sala de premsa i d'un mitjà a un altre per ser contestat o no i tornat a l'origen per acabar de fer bullir l'olla encara que s'hagi desmentit.

Davant aquesta situació, el club ha decidit bunqueritzar-se. El president no contesta, els directius no parlen i les jugadors ja no concedeixen entrevistes als mitjans de comunicació, amb l'única excepció d'intervencions acotades en actes promocionals de patrocinadors. Hi ha les rodes de premsa de l'entrenador i el jugador de torn, on la major part del temps es dedica a parlar de les “animalades, ximpleries i falsedats” propagades durant la setmana. I arriba un punt que ja no queda espai per parlar de futbol ni de qüestions de club. Protegits de la “desestabilització”, es perd el contacte entre els periodistes i els futbolistes. I el club sempre troba una excusa per no contestar ningú. Ja sigui perquè és un polític (encara que actuï com a expresident), perquè és el màxim rival o perquè plou o fa sol. Pendents de la radicalització periodística, el club i l'equip s'han radicalitzat en la clausura. No hi ha terme mig. Bé, sí que n'hi ha, però no té espai. Per uns quants, s'ha perdut la confiança en tots. Des del club, és més fàcil callar que decidir quan s'ha de parlar i quan no. Però no és el millor. I allunyar els jugadors de la premsa és invertir en desconfiança. És tenir dipositada la confiança en una cosa tan feble com són els resultats. I mentrestant, de què parlem?