Curiosa, l'evolució de les pautes de consum massiu en la informació dedicada al futbol. Ara arriben els partits sense generar expectatives prèvies, apareixen entre una allau de foteses que fan rutllar la inesgotable màquina. Rumors i desmentiments, declaracions i rèpliques, hipòtesis i especulacions que no s'aguanten dretes. Aquest vespre hi ha partidàs a la Catedral, d'aquells que valen el viatge i el preu de l'entrada. Hi juguen el súmmum contra la transformació del projecte bilbaí dirigida pel savi Bielsa. Un matx atractiu per les estratègies, la diversitat dels models en confrontació i l'atmosfera tradicional de cafè, copa i cigar del santuari basc. En lloc d'entretenir-nos repassant els plànols guia del tècnic argentí o de comprovar la significativa millora de qualitat viscuda al vestidor biscaí, les pautes de consum obliguen gairebé a distreure'ns amb les bajanades del tal Ibra. Foteses. També, el corrent d'aquest peculiar riu fa avui que ens traguem el barret davant Víctor Valdés, com si la seva qualitat s'hagués descobert davant Petrzela. El porter llueix un rècord insuperable, el d'haver trigat encara més anys que Xavi Hernández a guanyar-se la unanimitat de la parròquia i que la seva qualitat resulti inqüestionable. Ara, a sant del que costa fer-li un gol, se'l defineix finalment com el millor de la història blaugrana, quan les reserves mereixien desaparèixer ja en la final de París, fa uns quants anys.

Mentre uns esvaloten amb invents la relació entre Messi i Villa, creixen altres llocs comuns francament buits d'argumentari. Com, per exemple, començar ara els exercicis de nostàlgia a la salut del millor equip del món, creure que mai més aplegarà el Barça tanta quantitat de talent i èxits. Sí, vivim temps exagerats amb constants sorpreses agradables, però això de negar un esplèndid futur sense cap necessitat deu ser cosa del proverbial fatalisme català. Aquesta inútil despesa d'energia pot impedir la constatació de realitats properes a l'èxtasi. Per fi rutllen les rotacions, just quan ningú en parla, ha tornat el joc d'extrems i l'equip llueix una varietat desconeguda abans en l'arsenal de recursos tàctics. És més, qualsevol any d'aquests igual es carrega i tot un altre tòpic mentider, el dels cicles hegemònics, xifrats gratuïtament en dos o tres anys. Amb franquesa i sense eufòries, no veiem el final de la glòria ni a curt ni a mitjà termini, ans al contrari. Encara més gresca i alegria. Aquestes normes de consum són com els arbres que no deixen veure el bosc, pura nosa. Gaudim del matx a San Mamés i oblidem-nos de tanta faramalla d'encenalls, separem allò important de la nimietat. Només cal observar un xic. La resta, menjar escombraries en versió pilota. Emplena sense alimentar.