Un diumenge d'aquells que hom sempre enyora quan més temps passa. Dia plujós, una mica fosc, tristoi, però entranyable. Bé, penso d'inici, xoparà el terra ressec, mullarà els camps, però després em començo a preocupar i aleshores em ve a la memòria Raimon –“ Al meu país la pluja no sap ploure...”–. Convides els teus a anar a la Fundació Miró a veure l'extraordinària antològica, hi ha cua per entrar,i com a alternativa anem al MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya) a l'exposició temporal de fotografies de la guerra La maleta mexicana. A més, encara hem de fer espai per anar a l'exposició que el Congrés Excursionista de Catalunya fa a la seu de l'IEI ( Institut d'Estudis Ilerdencs), i encara...

Preciós, el país bull d'activitats culturals, però anant pel carrer sents que algú parla de futbol matinal, i aleshores et desllueixen el matí. Hi ha qui només entén de diners, d'entrades i de sortides en el deure o l'haver, gent que des de les més variades òptiques tot ho converteix en euros. Horaris en partits matinals només per omplir tota la graella televisiva de la jornada de futbol. Recordes també de les imatges dels camps buits de molts països llatinoamericans. Lògic, futbol tot el dia per televisió treu la gent dels estadis. A més, ofeguen la resta de clubs de futbol i els esports més minoritaris fan pampallugues.

Ni poc ni massa, és la dita del sentit comú per excel·lència. I aquí encara s'han de sumar Twiter i Facebook, en què el Barça guanya per golejada qualsevol altre equip del món.

Tot és agradable, però és bo ser crític i no oblidar que el que fa diferent el Barça dels altres clubs d'arreu del món és el substrat cultural, ideològic i identitari, és a dir futbol sí, però ni poc ni massa. Escapant-nos d'aquest desvergonyits guanyadiners.

I per postres, San Mamés.