Diumenge em vaig aixecar tard
No em vull fer el màrtir, però dos dies de carreteres amunt i avall acaben pesant. Amb en Josep Casanovas acabem de disputar el Ral·li Costa Brava, en la modalitat de regularitat, que ni la modèstia del veterà cotxe ni dels que hi van a dins –encara més veterans– permeten aspirar a res més. En Casanovas –poca broma, quaranta anys escanejant la F-1 i el mundial de ral·lis– i jo compartim una passió pels ral·lis difícil d'argumentar racionalment. Més o menys com els més de 200 pilots i copilots que es van inscriure en el Costa Brava i van obtenir en contrapartida una etapa nocturna de divendres infernal, amb una visibilitat mínima per una pluja a estones descomunal combinada amb la boira traïdora. Sense notes –només n'utilitzen els equips de velocitat– Cladells, a quarts d'onze de la nit era un drama al qual només els superdotats (Ragnotti, Zanini, Bardolet i els millors amateurs) van saber sobreviure. Però el que encongia veritablement el cor era que sota la tempesta, centenars de voluntaris imprescindibles sense els quals res no seria possible anaven quedant xops com ànecs. El súmmum, els aficionats que omplien els indrets emblemàtics del tram esperant la corrua de Lancia 037, Porsche 911, Mitsubishi, BMW... Jo, que de jove era un d'ells, m'he de treure el barret perquè en aquella nit de mil dimonis, els paraigües, les botes i els impermeables eren tan efectius amb la que queia com un envà de canyes.
Dissabte, de dia i amb menys pluja, tot va ser de més bon portar i en comptes de dubtar de si cinc metres a davant del cotxe el revolt era a la dreta o l'esquerra, ens vam poder concentrar. No us penseu que els ral·lis de regularitat no tenen el seu què. Es tracta de mantenir una velocitat mitjana constant, aparentment baixa, però que en carreteres revirades –i més si són molles– obliga a atacar en cada revolt per no perdre gaire temps. Perquè, és clar, qui munta el ral·li sap el que es fa i ubica els sensors de control allà on sap que hi ha més dificultat. Així que imagineu-vos el pilot barallant-se amb el volant, el canvi, els pedals per mantenir a l'asfalt un cotxe amb trenta, quaranta o cinquanta anys d'edat a un ritme tan proper com pugui al que li marca el copilot, armat d'una taula de temps, un cronòmetre i un comptaquilòmetres de precisió que ha d'anar comparant cada set segons per dir al pilot si va bé, s'ha d'espavilar o ha d'aixecar el peu, mentre de reüll calcula quins retards pot permetre per compensar els metres que escurça el pilot quan no traça els revolts per la dreta.
Pot ser que us hàgiu marejat llegint les últimes ratlles, només imaginant-vos fent bots dins d'un cotxe d'aquests. No us amoïneu, us entenc. Només us demano que no en digueu masoquisme. És emoció de poder compartir un ral·li amb llegendes com Zanini, Ragnotti, Cañellas i Fassina. La mateixa que em va fer posar els pèls de punta quan l'Agustinet Boix em va proposar que fos el seu copilot. Fa 26 anys i encara no me n'he pogut vacunar. La passió que no em permet menjar durant un ral·li. La que em deixa planxat quan les coses no surten bé. La que m'impedeix perdre'm el Ral·li Catalunya –i abans Costa Brava– des de fa trenta anys i m'ha entristit veient com decau aquesta especialitat. La que, avui fa vint anys, va estar a punt de fer-me arribar tard al naixement del meu fill, per una trobada amb Juha Kankkunen. La que –uns dies més bé i d'altres més espessos– posem en Josep i jo en els nostres articles i les nostres cròniques.