En el Real Madrid estan encantats de la vida. De tenir tres punts d'avantatge respecte al Barça, de com estan jugant a futbol, de les golejades, dels hat-tricks de Cristiano Ronaldo, de Sergio Ramos jugant de central, de les assistències de Di María... fins i tot de jugar el diumenge a migdia. D'això últim n'estan tan encantats que presumeixen d'haver tingut 120 milions d'espectadors a la Xina, i concretament, com deia ahir el diari As, 60 milions d'espectadors “només a Pequín”. Poc importa que les dades oficials donin a Pequín uns 19 milions d'habitants. Alguna explicació hi deu haver d'aquesta passió desfermada perquè tots i cadascun dels pequinesos es multipliquin per tres per veure jugar el Real Madrid, però en tot cas que l'expliquin bé, perquè ja sabem que això de les audiències televisives és un misteri insondable, aquí i, pel que veiem, també a la Xina Popular, que diria aquell. La qüestió és que estan encantats. Tots i l'excepció que confirma la regla. Mourinho, és clar, és l'excepció. Després del 7-1 a l'Osasuna, ell va tenir la necessitat de tirar fel a la lògica alegria de l'equip i de l'afició. Va faltar al respecte al públic del Bernabéu, que s'havia emplenat per veure jugar el seu equip amb l'harmonia i l'eficiència habituals últimament. I va llançar un altre atac al Barça, com sempre sense esmentar-lo, fent referència a una acció del porter del Llevant, res que tingués ni tan sols a veure amb el magnífic partit que el seu equip acabava de jugar. Tot era alegria i ell va continuar amb el seu discurs agre, d'amargat, de persona incapaç de gaudir i, encara pitjor, de compartir l'alegria amb els seus.

A pesar d'ell, el Madrid és avui un club feliç. En certa manera, han passat de ser els millors al mes d'agost, durant el mercat de fitxatges, a ser els millors al mes de novembre amb el màxim avantatge que mai han tingut des de l'arribada de Pep Guardiola a la banqueta del Barça. A Madrid miren la classificació i se senten feliços. També a Barcelona, a pesar de l'empat a San Mamés. Cadascú a la seva manera. En el Barça els símptomes no es llegeixen a la classificació, sinó a l'esperit amb què juga l'equip. No només està intacte, com va remarcar ahir Xavi, després d'haver guanyat 12 títols de 15, sinó que l'equip és nou i evoluciona a partir de les noves adquisicions. Fins ara Cesc, també la irrupció de Cuenca, el que apunta Alexis. Millora el Barça. I ha millorat el Madrid, després que ha transigit Mourinho. Mig per petició del club, mig per imposició dels jugadors, el futbol ha passat a primer pla. El tècnic parla de futbol, entre dard verinós i acusació velada, i el seu equip juga com podia haver-ho molt abans. Però ell preferia la tàctica del joc brut a la sala de premsa i la minimització del seu equipàs convertint-lo en un equip de contraatac. Avancen els dos equips feliços de ser com són cap a un desenllaç que encara és un misteri. Fins que es trobin cara a cara.