A David Villa li està passant alguna de les coses que han passat històricament a molts davanters que han fitxat pel Barça. La pitjor és que hi comença a haver aficionats que li estan agafant mania. D'una manera tan lamentable com injusta. Quan falla un control, quan no envia bé una passada i, j a no diguem, quan erra una ocasió de gol, al camp se sent aquell so mig de decepció, mig de menyspreu. I al carrer ja corre que aquest noi ja no és que era. Que ha baixat les seves xifres de gols. Villa és davanter centre i se li exigeix que faci gols com a davanter centre que sempre ha estat, malgrat que ara juga en una altra posició i fa altres funcions que no feia en els seus altres equips. I només faltava la informació de Superdeporte afirmant que la seva relació amb Messi és més que dolenta. No perquè pugui ser més veritat o mentida, sinó perquè és versemblant. Això, dit en el context en què una part de l'afició es mira el davanter asturià, encara s'ha fet servir per confirmar aquestes sospites sobre el seu rendiment. Per molt que els companys, l'entrenador i el president mateix ho hagin desmentit, la interpretació visceral pot més que la racional. És aquella síndrome tan lamentable que forma part de la idiosincràsia del culer de no estimar-se ni els seus només pel fet que són dels seus. S'ho han de guanyar cada dia. L'afició blaugrana sempre ha necessitat un ase dels cops i David Villa és al centre d'aquesta lamentable diana.

A l'altra banda de les sensacions viscerals hi ha realitats palpables, que són les valoren el seus companys, l'entrenador i, afortunadament, bona part de l'afició. La temporada passada Villa va fer tants gols com solia fer en el València, on era referència central del joc de l'equip. I en el Barça les condicions són ben diferents: juga a la banda, participa en la pressió defensiva, crea espais per als companys, hi combina amb la pilota i, sobretot, fa tot això perquè l'entrenador ha decidit que la prioritat col·lectiva és generar les millors condicions per obtenir el millor rendiment de Leo Messi.

No és fàcil acceptar aquestes condicions, i menys si s'és un golejador de primera línia mundial, referent en atac de la selecció campiona del món i màxim golejador del Mundial. Villa les ha acceptat. Com no ho va fer Zlatan Ibrahimovic, com no va saber fer-ho Bojan Krkic, com no podia entendre-ho Samuel Eto'o. I en la seva primera temporada ha estat campió de lliga i de la Champions. Pot ser cert i comprensible que a vegades sigui una mica frustrant fer el que se li demana i que no tingui sort de cara a porteria. Home, Villa és un competidor i un golejador nat, i el gol sempre marcarà la temperatura de les seves sensacions. I ara potser no són les millors. Però jo, quan el veig, encara només penso en el gol del Bernabéu en la supercopa i en el de la final de Wembley. I ni recordo quants més n'ha fet. I encara menys els que ha fallat.