Un retorn als clàssics
La irrupció d'Isaac Cuenca al primer equip del Barcelona ha reforçat axiomes ja coneguts i ha introduït elements interessants en el debat de les tendències futbolístiques, en les quals l'equip de Guardiola és un referent.
La trajectòria del davanter, amb anades i vingudes al futbol de base blaugrana, confirma que el talent és la matèria primera amb la qual el tècnic blaugrana construeix els fonaments del joc. Cuenca en té, però també té a les seves espatlles l'altre factor imprescindible per jugar al Barcelona actual: treball, sacrifici i disciplina tàctica. A més, ell, com Busquets o Pedro, han tingut la sort que un equip tècnic ha sabut detectar les seves virtuts i els seus valors i ha estat valent fent una aposta forta per ells. Hi ha hagut, hi ha i hi haurà una munió de jugadors que han passat per equips de tercera o segona B, amb perfils com els dels tres que hem citat, que fent-los jugar en un equip de primera donarien molt millor rendiment que en categories inferiors però, o bé perquè ningú els ha detectat o bé perquè ningú s'hi ha atrevit, no han tingut ni tindran l'oportunitat de millorar i progressar. Aquests tipus de jugadors necessiten reptes, desafiaments, i si no els tenen s'estanquen i, fins i tot, van enrere.
La novetat és el fet de poder disposar d'un jugador amb les habilitats d'un extrem pur, en un equip en què gairebé tothom pot jugar de fals el que sigui. No és que Cuenca no pugui fer-ho, però un rol com el que desenvolupa ofereix una capacitat de desbordar en l'un contra un per centrar des de la línia de fons que atorga un registre més als molts que ja col·lecciona el conjunt blaugrana. Una innovació que és totalment lògica si tenim en compte que s'ha incorporat un jugador que té una gran arribada a l'àrea i va molt bé de cap com és Cesc Fàbregas. Els beneficis d'aquesta combinació els hem pogut comprovar en el gol aconseguit pel jugador d'Arenys contra el Viktoria Plzen. Precisament en el partit de Praga, Cuenca va fer una jugada d'autèntic especialista i es va treure una centrada de les que costen de veure deixant en una posició immillorable Cesc per marcar.
El Barcelona, que ha contribuït a enterrar la figura del davanter centre pur, ha incorporat ara un element clàssic, l'extrem lleuger, hàbil, descarat, amb bon driblatge i que centra pilotes que són mig gol a un bon rematador. Aquesta funció l'han segrestat els carrilers (un defensa que precisament pot pujar per la banda perquè no hi ha cap extrem que ocupi aquell espai), però tenim molts exemples que, tot i la potència i la capacitat de xut, la centrada no és un dels punts forts de la majoria. Recuperar l'extrem que corre paral·lel a la banda i ens regala un reguitzell de fintes, un mostrari de driblatges i una compilació de centrades és retornar a un dels perfums més saborosos de l'ortodòxia futbolística que entenia l'ornament com a símptoma de creativitat fecunda.