La irrupció d'Isaac Cuenca al pri­mer equip del Bar­ce­lona ha reforçat axi­o­mes ja cone­guts i ha introduït ele­ments interes­sants en el debat de les tendències fut­bolísti­ques, en les quals l'equip de Guar­di­ola és un refe­rent.

La tra­jectòria del davan­ter, amb ana­des i vin­gu­des al fut­bol de base blau­grana, con­firma que el talent és la matèria pri­mera amb la qual el tècnic blau­grana cons­tru­eix els fona­ments del joc. Cuenca en té, però també té a les seves espat­lles l'altre fac­tor impres­cin­di­ble per jugar al Bar­ce­lona actual: tre­ball, sacri­fici i dis­ci­plina tàctica. A més, ell, com Bus­quets o Pedro, han tin­gut la sort que un equip tècnic ha sabut detec­tar les seves vir­tuts i els seus valors i ha estat valent fent una aposta forta per ells. Hi ha hagut, hi ha i hi haurà una munió de juga­dors que han pas­sat per equips de ter­cera o segona B, amb per­fils com els dels tres que hem citat, que fent-los jugar en un equip de pri­mera dona­rien molt millor ren­di­ment que en cate­go­ries infe­ri­ors però, o bé perquè ningú els ha detec­tat o bé perquè ningú s'hi ha atre­vit, no han tin­gut ni tin­dran l'opor­tu­ni­tat de millo­rar i pro­gres­sar. Aquests tipus de juga­dors neces­si­ten rep­tes, des­a­fi­a­ments, i si no els tenen s'estan­quen i, fins i tot, van enrere.

La nove­tat és el fet de poder dis­po­sar d'un juga­dor amb les habi­li­tats d'un extrem pur, en un equip en què gai­rebé tot­hom pot jugar de fals el que sigui. No és que Cuenca no pugui fer-ho, però un rol com el que desen­vo­lupa ofe­reix una capa­ci­tat de des­bor­dar en l'un con­tra un per cen­trar des de la línia de fons que atorga un regis­tre més als molts que ja col·lec­ci­ona el con­junt blau­grana. Una inno­vació que és total­ment lògica si tenim en compte que s'ha incor­po­rat un juga­dor que té una gran arri­bada a l'àrea i va molt bé de cap com és Cesc Fàbre­gas. Els bene­fi­cis d'aquesta com­bi­nació els hem pogut com­pro­var en el gol acon­se­guit pel juga­dor d'Arenys con­tra el Vik­to­ria Plzen. Pre­ci­sa­ment en el par­tit de Praga, Cuenca va fer una jugada d'autèntic espe­ci­a­lista i es va treure una cen­trada de les que cos­ten de veure dei­xant en una posició immi­llo­ra­ble Cesc per mar­car.

El Bar­ce­lona, que ha con­tribuït a enter­rar la figura del davan­ter cen­tre pur, ha incor­po­rat ara un ele­ment clàssic, l'extrem lleu­ger, hàbil, des­ca­rat, amb bon dri­blatge i que cen­tra pilo­tes que són mig gol a un bon rema­ta­dor. Aquesta funció l'han segres­tat els car­ri­lers (un defensa que pre­ci­sa­ment pot pujar per la banda perquè no hi ha cap extrem que ocupi aquell espai), però tenim molts exem­ples que, tot i la potència i la capa­ci­tat de xut, la cen­trada no és un dels punts forts de la majo­ria. Recu­pe­rar l'extrem que corre paral·lel a la banda i ens regala un reguit­zell de fin­tes, un mos­trari de dri­blat­ges i una com­pi­lació de cen­tra­des és retor­nar a un dels per­fums més sabo­ro­sos de l'ortodòxia fut­bolística que ente­nia l'orna­ment com a símptoma de cre­a­ti­vi­tat fecunda.