Samaranch va obrir decididament el Moviment Olímpic als esportistes professionals i, indirectament, va posar les bases d'un estat d'opinió que dóna per bo i immutable que aquests professionals han de competir amb les seves seleccions –estatals, per descomptat– sense contraprestacions. Molt abans que el COI tirés per aquesta via ja es disputaven grans campionats de seleccions, continentals i planetaris, però em fa la sensació que des que el dream team –l'autèntic, el de Jordan, Malone, Magic, Olajuwoon, Stockton, Robinson, Bird...– va disputar els Jocs de Barcelona ja no hi ha espai per a una renúncia sense linxament mediàtic adossat. Si s'hi ha d'anar, s'hi va, i contents o fent-ho veure.

Mai no he pogut superar la contradicció que em produeix associar els conceptes de selecció nacional i esportista professional. Crec en les seleccions com a acte de compromís. El compromís d'Oleguer Presas renunciant-hi, i el de Salva Ballesta fins a vessar-hi la seva sang. Però per al gros dels professionals, els que no s'ubiquen en posicions extremes, una selecció és només un instrument, un vehicle necessari per aspirar a títols europeus i mundials. Les adhesions són qüestions emocionals que no tots practiquen. Per tant, una selecció és un anacronisme. Fins al punt que els professionals, per anar-hi, acaben vulnerant un principi bàsic que és que en les seleccions no es cobra i camuflen salaris de primera fila sota el format de prima. Unes primes que van a la seva butxaca i no a la del club que els paga generosament la nòmina fins i tot si tornen lesionats per sis mesos de la selecció.

L'obligatorietat d'acudir a les convocatòries de les seleccions espanyoles continua formant part de la legislació esportiva. Quan a un ciutadà el reclutaven per a la mili li usurpaven un any (o dos) de la seva vida en nom del servei a la pàtria i la contrapartida que rebia a canvi era una alimentació, un llit i, si la cosa no sortia com tocava, una lesió, malaltia o seqüeles que a casa seva s'hauria estalviat. Deixant feina, família i estudis. Que la mili, una institució de fa dos segles, deixés de ser obligatòria i no es pugui fer objecció a una convocatòria de seleccions és una paradoxa impròpia del segle XXI.

Salvant les distàncies, l'esquema de la mili es reprodueix en les seleccions. S'arrabassa el jugador del seu club perquè serveixi la pàtria i si es lesiona, amb sort una pòlissa pagarà alguna cosa al club. I a més, amb reiteració malaltissa, perquè una cosa són els grans tornejos i una de molt diferent les múltiples costellades per fer calaix i poder pagar els sous –perdó, les primes– a uns jugadors que acaben cuits cada temporada, amb més de setanta partits al cos. De fet, no les acaben perquè un curs s'enganxa a l'altre. Per tant, abans de pensar en lligues de setze i negar la possibilitat de veure els millors jugadors a unes quantes aficions, ataquem el problema de fons –la preponderància de les seleccions– sense amagar el cap sota l'ala.