L'anacronisme de les seleccions

Sama­ranch va obrir deci­di­da­ment el Movi­ment Olímpic als espor­tis­tes pro­fes­si­o­nals i, indi­rec­ta­ment, va posar les bases d'un estat d'opinió que dóna per bo i immu­ta­ble que aquests pro­fes­si­o­nals han de com­pe­tir amb les seves selec­ci­ons –esta­tals, per des­comp­tat– sense con­tra­pres­ta­ci­ons. Molt abans que el COI tirés per aquesta via ja es dis­pu­ta­ven grans cam­pi­o­nats de selec­ci­ons, con­ti­nen­tals i pla­ne­ta­ris, però em fa la sen­sació que des que el dream team –l'autèntic, el de Jor­dan, Malone, Magic, Ola­juwoon, Stock­ton, Robin­son, Bird...– va dis­pu­tar els Jocs de Bar­ce­lona ja no hi ha espai per a una renúncia sense lin­xa­ment mediàtic ados­sat. Si s'hi ha d'anar, s'hi va, i con­tents o fent-ho veure.

Mai no he pogut superar la con­tra­dicció que em pro­du­eix asso­ciar els con­cep­tes de selecció naci­o­nal i espor­tista pro­fes­si­o­nal. Crec en les selec­ci­ons com a acte de com­promís. El com­promís d'Ole­guer Pre­sas renun­ci­ant-hi, i el de Salva Ballesta fins a ves­sar-hi la seva sang. Però per al gros dels pro­fes­si­o­nals, els que no s'ubi­quen en posi­ci­ons extre­mes, una selecció és només un ins­tru­ment, un vehi­cle neces­sari per aspi­rar a títols euro­peus i mun­di­als. Les adhe­si­ons són qüesti­ons emo­ci­o­nals que no tots prac­ti­quen. Per tant, una selecció és un ana­cro­nisme. Fins al punt que els pro­fes­si­o­nals, per anar-hi, aca­ben vul­ne­rant un prin­cipi bàsic que és que en les selec­ci­ons no es cobra i camu­flen sala­ris de pri­mera fila sota el for­mat de prima. Unes pri­mes que van a la seva but­xaca i no a la del club que els paga gene­ro­sa­ment la nòmina fins i tot si tor­nen lesi­o­nats per sis mesos de la selecció.

L'obli­ga­to­ri­e­tat d'acu­dir a les con­vo­catòries de les selec­ci­ons espa­nyo­les con­ti­nua for­mant part de la legis­lació espor­tiva. Quan a un ciu­tadà el reclu­ta­ven per a la mili li usur­pa­ven un any (o dos) de la seva vida en nom del ser­vei a la pàtria i la con­tra­par­tida que rebia a canvi era una ali­men­tació, un llit i, si la cosa no sor­tia com tocava, una lesió, malal­tia o seqüeles que a casa seva s'hau­ria estal­viat. Dei­xant feina, família i estu­dis. Que la mili, una ins­ti­tució de fa dos segles, deixés de ser obli­gatòria i no es pugui fer objecció a una con­vo­catòria de selec­ci­ons és una para­doxa impròpia del segle XXI.

Sal­vant les distàncies, l'esquema de la mili es repro­du­eix en les selec­ci­ons. S'arra­bassa el juga­dor del seu club perquè ser­veixi la pàtria i si es lesi­ona, amb sort una pòlissa pagarà alguna cosa al club. I a més, amb rei­te­ració malal­tissa, perquè una cosa són els grans tor­ne­jos i una de molt dife­rent les múlti­ples cos­te­lla­des per fer calaix i poder pagar els sous –perdó, les pri­mes– a uns juga­dors que aca­ben cuits cada tem­po­rada, amb més de setanta par­tits al cos. De fet, no les aca­ben perquè un curs s'enganxa a l'altre. Per tant, abans de pen­sar en lli­gues de setze i negar la pos­si­bi­li­tat de veure els millors juga­dors a unes quan­tes afi­ci­ons, ata­quem el pro­blema de fons –la pre­pon­derància de les selec­ci­ons– sense ama­gar el cap sota l'ala.