Diu Pau Gasol que la temporada passada l'NBA va tenir un volum de negoci i beneficis “històric” i que els jugadors estan tips de cedir. Posem que té raó i que és just que els jugadors percebin més del cinquanta per cent, però és evident que els interessos dels jugadors més ben pagats no són els mateixos que els de la resta. A l'altra banda, els propietaris de les franquícies, que no paren de queixar-se que la majoria està en pèrdues. Que la crisi és un fet ho demostra que, de la dotzena d'equips que han estat en venda de manera més o menys explícita en els últims anys (Bobcats, Nets, Warriors, Blazers, Sixers, Grizzlies, Magid, Bucks, Pistons, Hawks...) només s'han tancat tres o quatre operacions. Si fossin negocis, ni se'n posarien tants en venda ni costaria tant trobar comprador. A l'NBA hi ha equips que es venen, equips que no es venen però perden diners i el propietari n'hi va posant per quadrar comptes i la minoria que guanya diners, que sobre el paper només haurien de ser molt pocs. Però resulta que la meitat dels trenta equips han de pagar l'anomenat impost de luxe perquè sobrepassen els 70 milions en salaris. Tot excés sobre aquests 70 milions es multa, amb els Lakers (51 milions), els Magic (41) i els Celtics (32) a dalt de tot. Què fan franquícies en pèrdues pagant multes per gastar més del compte? Alguna cosa no quadra i, per tant, tampoc els propietaris poden tenir una unitat de criteri a l'hora d'afrontar el conflicte.

És aquesta falta d'unitat a les dues bandes la que ha portat a tibar tant la corda? Luis Scola proposava que fos el col·lectiu de jugadors i en ple –i no només el sindicat– qui votés si acceptava el repartiment de 50/50 ofert per Stern. Segur que hauria guanyat el sí perquè el gros dels jugadors s'ubica en les franges baixes –permeteu-me la cursiva– de salaris i si hi ha locaut, no cobren i ho noten més. Amb el locaut els propietaris de les franquícies deficitàries estan deixant de perdre diners. Però no ens confonguem: estirar aquesta idea al límit només portaria desprestigi i pèrdua de valor a una competició que factura milers de milions de dòlars cada temporada. Tot té un límit, i propietaris i jugadors ho saben.