Així juguen els campions
Hi ha poques sensacions més poderoses que dos campions jugant com el que són. Un equip amb set sopes d'Europa i el millor equip del món. El desplegament de l'equip d'Allegri ahir va recordar el de l'Athletic de Bielsa, el del Madrid en la Supercopa. Però amb el pes de la samarreta rossonera. L'equip de Guardiola va ser el de sempre, però amb la consciència de l'escenari, l'ocasió i les circumstàncies. San Siro, el primer lloc i la malaltia de Tito Vilanova. El Barça va sortir guanyant altra vegada. El futbol, és clar, també.
Amb tots dos equips classificats per als vuitens de final i només en disputa el primer lloc del grup, el Milan va decidir acceptar la proposta futbolística del Barça, la que va negar al Camp Nou amb una tàctica ultradefensiva. La versió actual del Milan no és la millor de tots els temps, però és un grandíssim competidor. Va competir de veritat. El Barça, també. Com sempre. Ahir pensant en Vilanova. O sigui, posant sentiment al seu futbol. Va ser un partit sense respir, que va deixar tothom sense alè.
Si seguir el ritme i les accions dels jugadors ja va ser difícil per als espectadors, no cal imaginar com ha de ser de difícil jugar com ho van fer el Barça i el Milan. Del Barça ja sabem que la velocitat d'execució és la seva qualitat més inabastable. Del Milan en coneixem moltes altres qualitats, com ara la fiabilitat defensiva i l'instint assassí davant de porta, però va tenir la generositat de mostrar la seva qualitat futbolística, que també es basa en la velocitat d'execució. Amb menys precisió i estètica que el Barça, però amb un perill similar. El Milan és un equip molt veterà, però juga la pilota molt de pressa. Seedorf continua sent l'encarnació de totes dues coses. Van Bommel, en canvi, és el que menys aconsegueix jugar a aquest ritme. En canvi el seu antagonista, Sergio Busquets, sol resoldre amb un toc o dos situacions que molts jugadors no són capaços ni d'entendre. Entre altres qüestions individuals, aquesta va ser una diferència fonamental entre els dos equips. L'altra va ser Xavi. Guardiola va alinear tants migcampistes que va posar un defensa i un davanter menys. No hi havia posicions fixes al camp, sí molta rotació. Xavi va interpretar els espais millor que ningú, tant com Messi. Tots dos van ser en els tres gols. Messi va obrir la pilota a Keita en el primer i Xavi va estar en el lloc de rematada. Van fer penal a Xavi i Messi va marcar el segon. I Messi va assistir Xavi en el tercer. Però les combinacions i els espais van ser cosa de tots. El Milan tancava pel mig a mesura que el Barça s'apropava, però el Barça va jugar a tanta velocitat que va saber trobar espais sempre.
Al final de la primera part el resultat somreia més al Barça i la situació més al Milan. Segur que Guardiola tenia més ganes de tenir més controlat el partit, i segur que a Allegri ja li estava bé el descontrol com a mètode per tenir possibilitats de fer gols. Efectivament, va treure profit de la ubiqüitat i la potència de Boateng i va empatar. Però al Barça no li va estar bé. Volia guanyar i ho va fer. Jugant i competint. Com un campió.