En el futbol, i en la vida, es pot triar entre fer el que s'ha de fer o fer demagògia. Només hi ha una manera de fer les coses que s'han de fer, que és exposar-se. En canvi hi ha mil maneres de fer demagògia, perquè al cap i a la fi del que es tracta és de buscar la responsabilitat dels altres per eludir la pròpia. No cal dir que Pep Guardiola és dels que s'exposen. Ha estat així tota la seva carrera i tota la seva vida i no ha canviat gens ni mica a pesar d'haver accedit al càrrec intrínsecament més exposat del món del futbol, el d'entrenador del Barça. Guardiola sap on està ficat i té molt clar que la seva manera d'estar-hi ficat és ser ell mateix. Sap que tot el que passa en el Barça és voluble i volàtil i que no hi ha res més efímer que l'èxit. Alguna cosa d'això hi ha en la seva ferma idea de no estar lligat contractualment al Barça més enllà d'un any vista. Si més no, per poder anar-se'n cinc minuts abans que el facin fora. No deixa de ser un mecanisme d'autodefensa.

Pel que fa al dia a dia, l'autodefensa és igual a zero. Sap que qualsevol actitud conservadora, que deixar-se influir pels temors primaris que habiten en l'entorn culer, que no ser ell mateix en tot el que fa no només seria el pitjor per a ell, sinó per a l'equip i, per tant, el club. Ahir va tornar a ser explícit una qüestió sobre la qual s'està fent massa demagògia: la defensa de tres. “Amb tres al darrere no hem perdut mai, però el dia que perdem tinc assumit que em pegareu fins en el carnet d'identitat”, va dir en la roda de premsa prèvia al partit d'avui a Getafe. No li falta raó. Ni amb els èxits ja exposats al museu de l'època del Dream Team es recorda la defensa de tres com una heroïcitat, sinó com una temeritat. L'ADN culer és així. I no fa falta anar més lluny que dimecres per entendre la reflexió en veu alta de Guardiola. Després de la victòria a San Siro van proliferar els comentaris sobre els patiments en defensa de l'equip blaugrana, fins i tot per sobre del gavadal de virtuts que va tenir l'equip en el partidàs que va fer. El Barça té la gent tan ben acostumada que el fet d'encaixar gols o de poder perdre no s'accepta com una part integrant del joc sinó com un error de l'equip. O això, o que és més fàcil fer les anàlisis en funció dels resultats que d'altres coses més complicades però no per això menys importants. La defensa de tres, com a concepte, serveix per jugar a fer aquesta mena de demagògia. Tan estimulant que és tractar-ho com el que és: un repte esportiu, una aposta singular i valenta, a contracorrent. I que, a més, suposa un pas coherent en la línia d'evolució constant que ha convertit el Barça en un equip cada dia menys previsible, igualment efectiu i encara més atractiu que en les seves evolucions anteriors. Guardiola va dir ahir que el seu equip encara no ha perdut mai quan ha sortit amb una defensa de tres. Es va oblidar de dir que amb defensa de quatre ha perdut unes quantes vegades. I que no tot és qüestió de números.