El Barça és com és i així guanya, empata i fins i tot alguna vegada perd. Ha triat el camí de la construcció per guanyar tots i cadascun dels partits. N'hi ha d'altres, però ja fa temps que ens hem posat d'acord que volem aquest. A vegades algú fa caure una paret. I s'ha d'assumir. Sobretot quan l'actitud dels jugadors és la d'ahir. La mateixa que dimecres a San Siro. La de sempre. La que tindrà dimarts. Després de maleir la mala sort d'ahir. La pilota al pal de Messi a l'últim segon va ser l'evidència que ahir no podia ser.

Del diàleg de Milà a la discussió de Getafe. Del recital digne de la Scala a picar pedra al Coliseum Alfonso Pérez. És el que té de bo aquest equip, que no coneix la vanitat. No té mandra ni per l'hora, ni pel rival ni per l'escenari. Els jugadors de Guardiola van sortir al camp amb la mateixa determinació que feia tres dies a Milà. Amb Piqué liderant una defensa de quatre homes i un desplegament més canviant del mig del camp endavant. Els tres davanters, Messi, Villa i Alexis, van intercanviar les posicions de manera contínua. I Sergio Busquets va marcar la línia de construcció molt endins del camp del Getafe, que va començar el partit amb totes les precaucions del món. De la concentració humana en els últims trenta metres en podia sortir qualsevol cosa, però la més probable era un gol del Barça. El Getafe va sortir indemne dels primers minuts de pressió. El Barça no havia creat cap ocasió definitiva, però va estar a prop del gol unes quantes vegades.

Probablement Luis García, el tècnic del Getafe, es va adonar que calia que el seu equip fes alguna cosa més per evitar que li caigués un gol encara que fos de rebot o d'accident. I ho va provar. Va trobar un espai vital entre l'atac del Barça i la defensa. En alguns moments els blaugrana s'abocaven tant a l'àrea local que Sergio Busquets es quedava massa sol a l'hora de muntar el sistema de pressió per recuperar la pilota. La bona tècnica d'alguns jugadors del Getafe va servir perquè poguessin sortir amb la pilota. No arribaven gaire enlloc, però sí que feien córrer el Barça més del compte. Era el peatge per haver-se desordenat una mica. Els locals s'havien tret la pressió absoluta de sobre i els blaugrana tenien una mica desmuntat el sistema d'organització de les jugades. Van córrer més i van combinar menys. Van traslladar més i van construir menys. Amb el partit travat, les imprecisions van negar la voluntat del Barça. I tampoc va funcionar la via de la inspiració individual. Ni en el llançament d'un parell de faltes ni en jugades de Messi o Alexis. El Barça guanyava als punts, però l'empat a zero de la mitja part no era injust del tot.

Guardiola va fer els deures al descans. Va reordenar l'equip i, efectivament, el Getafe va entendre que ho havia de fiar tot a tancar-se a darrere. Un córner va ser la seva gran conquesta ofensiva. Podia ser una ocasió per agafar aire i es va convertir en or: el gol de la victòria. La condemna del Barça davant de porta ja feia temps que estava escrita. I també que ahir deia que li tocava perdre.