La gene­ració del 83, nas­cuts en el marc d'una majo­ria soci­a­lista, som els fills de la Jugo­plas­tika, dels gols de Squi­llachi, de la velo­ci­tat de Carl Lewis, dels braços de Fermín Cacho, dels infarts del Dream Team, de les assistències de Magic John­son, dels Tours de Miguel Indu­rain, dels podis de Toni Romin­ger, del París de Sergi Bru­guera, del Wim­ble­don d'Andre Agassi, del bigoti de Nigel Man­sell, del gani­vet de Monica Seles, del Wil­fred de Valle­cas, del Pols­ter de Las Gau­nas, de les atu­ra­des de Lorenzo Rico, de la calvície de Spa­sic, del somni del Lleida, de les pilo­tes d'Hugo Sánchez, de la mà de Val­der­rama, de la carn d'olla de Míchel, dels crits a Pac­heta, de l'equi­li­bri aeri de Mic­hael Jor­dan, de l'acci­dent de Wayne Rai­ney, del revés de Pete Sam­pras, de la mort d'Ayr­ton Senna, del declivi de Mara­dona, del tri­ple de Corny Thomp­son, de Bar­ce­lona més que una ville, de Cata­lu­nya menys que un país, de Van Bas­ten, Gullit, Rijka­ard, de Koe­man, Stòitxkov, Lau­drup, dels crits d'Arantxa, del penal de Djukic, de l'estic de Carda, dels ger­mans Car­les i Albert Fol­guera, de la cin­tura d'Alkorta, del mira­cle danès, del caràcter de Char­les Bark­ley, de la cica­triu de Mike Tyson, del “bote bote” de Men­doza, del Dépor d'Arse­nio, del bar­ret de Finidi, del Mou­rinho tra­duc­tor, dels rebots de Sabo­nis, del gas de Mick Doo­han, del desert de l'Arca­rons, del ser­vei d'Iva­ni­se­vic, del cap de Bakero, del puny de Mic­hael Schu­mac­her, del salt de Soto­mayor, del doblet d'Antic, de Dra­zen Petro­vic, Toni Kukoc, Dusko Iva­no­vic, Vlade Divac i Dino Radja, de la victòria d'Angola, del colze de Tas­sotti, de l'anal­fa­be­tisme de Brito Arceo, de l'Ajax de Van Gaal, del “Floro, amigo, el Barça está con­tigo” i, sobre­tot, per damunt de tot això, som la gene­ració que ens vàrem fer grans una nit grega a l'Olímpic d'Ate­nes amb gols de Mas­saro, Savi­ce­vic i Desailly.

Per això, ara, a prop de la senec­tut, quan veiem el Madrid a sis punts men­tre la Cibe­les es des­borda d'ale­gria enmig de la Cas­te­llana, no podem evi­tar treure un petit somrís de supe­ri­o­ri­tat moral del que ha viat­jat al cel amb classe turista i rea­firma, a pesar del que diguin les cançons dels Beat­les, que no n'hi ha per tant.