La generació del 83
La generació del 83, nascuts en el marc d'una majoria socialista, som els fills de la Jugoplastika, dels gols de Squillachi, de la velocitat de Carl Lewis, dels braços de Fermín Cacho, dels infarts del Dream Team, de les assistències de Magic Johnson, dels Tours de Miguel Indurain, dels podis de Toni Rominger, del París de Sergi Bruguera, del Wimbledon d'Andre Agassi, del bigoti de Nigel Mansell, del ganivet de Monica Seles, del Wilfred de Vallecas, del Polster de Las Gaunas, de les aturades de Lorenzo Rico, de la calvície de Spasic, del somni del Lleida, de les pilotes d'Hugo Sánchez, de la mà de Valderrama, de la carn d'olla de Míchel, dels crits a Pacheta, de l'equilibri aeri de Michael Jordan, de l'accident de Wayne Rainey, del revés de Pete Sampras, de la mort d'Ayrton Senna, del declivi de Maradona, del triple de Corny Thompson, de Barcelona més que una ville, de Catalunya menys que un país, de Van Basten, Gullit, Rijkaard, de Koeman, Stòitxkov, Laudrup, dels crits d'Arantxa, del penal de Djukic, de l'estic de Carda, dels germans Carles i Albert Folguera, de la cintura d'Alkorta, del miracle danès, del caràcter de Charles Barkley, de la cicatriu de Mike Tyson, del “bote bote” de Mendoza, del Dépor d'Arsenio, del barret de Finidi, del Mourinho traductor, dels rebots de Sabonis, del gas de Mick Doohan, del desert de l'Arcarons, del servei d'Ivanisevic, del cap de Bakero, del puny de Michael Schumacher, del salt de Sotomayor, del doblet d'Antic, de Drazen Petrovic, Toni Kukoc, Dusko Ivanovic, Vlade Divac i Dino Radja, de la victòria d'Angola, del colze de Tassotti, de l'analfabetisme de Brito Arceo, de l'Ajax de Van Gaal, del “Floro, amigo, el Barça está contigo” i, sobretot, per damunt de tot això, som la generació que ens vàrem fer grans una nit grega a l'Olímpic d'Atenes amb gols de Massaro, Savicevic i Desailly.
Per això, ara, a prop de la senectut, quan veiem el Madrid a sis punts mentre la Cibeles es desborda d'alegria enmig de la Castellana, no podem evitar treure un petit somrís de superioritat moral del que ha viatjat al cel amb classe turista i reafirma, a pesar del que diguin les cançons dels Beatles, que no n'hi ha per tant.