Sempre atent a les històries esportives, petites o grans, universals o anònimes, que poden tenir un significat especial, Pep Guardiola va posar el tennista Roger Federer com a exemple d'esportista que no ha defallit per aconseguir guanyar un altre torneig important després d'una època de domini de Novak Djokovic i Rafa Nadal. El suís va aconseguir diumenge el seu sisè títol del Masters, un altre rècord en la seva extraordinària carrera. Efectivament, Federer ho ha estat tot en el tennis, segurament el millor jugador de la història, i a pesar de tenir 30 anys continua competint per guanyar cada torneig.

Certament, ningú que estimi l'esport pot deixar de tenir un sentiment d'emoció veient Federer guanyar aquest Masters. L'esperit del tennista suís és, efectivament, un motiu de reconeixement. El seu joc ja ens havia seduït des de molt abans. Per edat, vaig descobrir el tennis amb Bjorn Borg, amb tot el que això suposa. També vaig deixar-me arravatar per John McEnroe i vaig descobrir una visió romàntica de l'esport amb la longevitat de Jimmy Connors. Després d'aquests colossos, em va robar el cor un tennista que es va haver de retirar als 26 anys per les contínues lesions que tenia a l'esquena. No va guanyar cap gran torneig, més enllà de la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Seül 88. Però colpejava la bola amb una suavitat i elegància com no havia vist abans i es movia d'un costat a l'altre de la pista amb l'agilitat d'un felí. Per això se'l coneixia com a Big Cat. Era el txec Miroslav Mecir. Fins a l'eclosió de Federer no havia vist cap més tennista jugar amb tanta elegància. El suís, però, tenia a més el talent natural i la fusta dels grans campions. De Laver a Borg i fins a Sampras, model del suís en els seus inicis i a qui ha acabat superant en títols i també en capacitat de seducció. L'altra qualitat sobre la qual Federer ha edificat la seva llegenda tampoc no és cap secret: la seva ànsia de millora. En això, però, ha estat un jugador peculiar. Després de la mort en accident de cotxe del seu primer entrenador en l'etapa professional, Peter Carter, el 2002, els canvis de preparador han estat constants i fins i tot en determinats moments no n'ha tingut un de fix. Després de Carter va contractar Peter Lundgren, a qui va acomiadar elegantment però de manera decidida per la seva afició a l'alcohol. Des de llavors, ha contractat entrenadors per millorar específicament els aspectes de joc que ell creia convenients. Han estat almenys mitja dotzena. I no li ha anat malament.

Ja fa un parell d'anys que Roger Federer podria haver-se retirat i instal·lar-se a l'olimp del tennis al costat de Rod Laver, Borg, McEnroe i alguns altres grans campions més. Però ha decidit que el tennis encara no l'ha abandonat i que l'olimp pot esperar. Perquè ell encara té l'esperit de voler millorar. I d'aconseguir-ho. No és un mal mirall per al Barça de Guardiola.