Instint, preparació, harmonia. Com un depredador que flaira instintivament la sang de la seva pròxima presa, com l'atleta que es prepara per córrer els cent metres al lloc i l'hora indicats, com filharmònica que sona com un sol instrument en les grans ocasions. El Barça va derrotar clarament el Llevant, però sobretot va mostrar, o no va poder amagar, que està fi quan volia estar fi. A una setmana del clàssic al Bernabéu i uns dies més del Mundial de Clubs al Japó, l'equip de Guardiola emet els millors símptomes. Com en alguns partits del començament de temporada. No en les Supercopes, que no eren el punt de referència per agafar la forma, tot i que se les va endur. L'equip ahir es va mostrar vigorós, fresc, potent. No és per la golejada, l'enèsima d'aquesta temporada al Camp Nou. És per com la va fabricar, per com la va sofrir el rival. Amb aquella rapidesa física que en els millors moments acompanya la velocitat mental d'aquests jugadors. Els del Llevant van cometre faltes perquè arribaven tard a les cobertures (la més esfereïdora, per l'edat i les dimensions d'un i altre, va ser la de Ballesteros a Cuenca poc després de la mitja hora). Moltes altres vegades ni tan sols van arribar a temps de fer falta.

L'equip de Juan Ignacio Martínez no va ser tan atrevit com el Rayo ni tan reconcentrat com el Getafe. Però és un equip que s'aguanta. Ara bé, el que no pot desactivar de manera permanent és l'associació d'idees entre Sergio Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc i Messi. I si la primera combinació diabòlica és al minut 3, doncs és a partir d'aquest moment que el rival, el Llevant, ja no ho pot fiar tot a la feina de contenció. Els granotes van voler defensar-se i jugar, i no ho van fer malament. La diferència, ahir, va ser que el Barça ho va fer tan bé com aquells dies en què desarma d'entrada els rivals. No era el costum últimament. Guardiola havia de ser més intervencionista que altres vegades. Canviar més coses sobre la marxa. Ahir no va caldre, no en la mesura dels partits anteriors. També hi té a veure que es van ajuntar al mig del camp els cinc monstres que ja hem citat. I que van obrir el camp dos extrems com Alexis i Cuenca. El xilè, des de l'esquerra, amb més tendència a fer la jugada cap a dins. El reusenc, igualment hàbil en les jugades d'extrem i en les associacions cap al mig, i sempre obrint el camp sense la pilota. També es van canviar de banda, i tots dos van marcar. Però el desequilibri es va generar en les passades, les filtracions i els moviments dels mitjos, i la interpretació instintiva dels espais ofensius que té Cesc, que va aclarir i encarrilar el partit. Xavi el va conduir, Messi el va sacsejar. Busquets el va equilibrar. I Iniesta, amb un parell de tocs, va convertir la màgia en gols.

Aquests cinc jugadors semblen el nucli dur per al Bernabeu. Però perquè hi càpiguen amb un defensa més sobrarà un davanter. O no, i hi haurà tres defenses. Aquesta setmana serà apassionant. I ningú, ni el Madrid, sap amb qui i com jugarà el Barça. Només hi ha una cosa segura: està a punt. Altra vegada.