El programa Zona Zàping és un dels més grans encerts de la programació del canal Esport 3. L'espai ja formava part de la programació esportiva de la casa abans de la creació del canal esportiu de la Televisió de Catalunya i considero que s'ha potenciat encertadament. Entre altres coses, aquest programa és una bona manera d'estar al dia de les animalades que es diuen sobre esports, i especialment sobre el Barça a les cadenes de televisió espanyoles, sense haver d'estar fent zàping a l'hora dels informatius. Ja el fan els del departament d'Esports de TV3 per nosaltres.

Ara bé. No tot són flor i violes. El programa pretén donar-nos també una visió simpàtica i humorística del que passa en el món de l'esport. I quan parlem d'humor ja se sap que el que acostuma a fer riure a la gent més fàcilment, sense haver de trencar-se les banyes buscant quelcom intel·ligent o realment graciós, són les patacades, les relliscades, les errades i les animalades en general. De tot això en va ple el Zona Zàping. En va tan ple, que hi ha vegades que sembla que sigui l'únic motiu de l'espai. I això no m'agrada gens ni mica.

I no m'agrada perquè sempre em queda el dubte del que hi ha realment rere de cada patacada entre dos o més cotxes, motos, bicicletes i qualsevol altre estri que pugui anar a una velocitat que faci que una topada tingui un punt d'interès. Vull pensar que un xoc entre dos cargols no tindria cap mena d'atracció. La veritat és que no havia pensat seriosament en tot això fins a les recents morts de Dan Wheldon en una cursa de la fórmula Indy i de Marco Simoncelli en Moto GP en poc més d'una setmana. En els Zona Zàping d'aquelles setmanes, les patacades habituals de cotxes i motos em van fer mal. I em van fer pensar si en aquelles topades va morir algú. I si no hi haver algun mort, si algun pilot es va fer lesions de gravetat que poden haver posat fi a la seva carrera esportiva i/o a la seva vida de ciutadà normal, amb plena mobilitat.

Per primer cop, em vaig adonar que rèiem i ens divertíem amb imatges en què hi podien haver cames, braços o vèrtebres trencades, i que potser algun d'aquells esportistes que hi havia enmig de la ferralla anava amb cadira de rodes. Ja sé que la caiguda de Simoncelli i l'accident múltiple en què va morir Wheldon no sortiran mai al Zona Zàping, però no posaria la mà al foc per la resta de patacades “divertides” que veiem.

I encara hi ha una cosa pitjor en el programa. Cada setmana regalen una televisió al vídeo més divertit que envien els espectadors. I la diversió, és clar, són més patacades. Aquest cop, agreujat pel fet que són vídeos fets pels mateixos protagonistes. Hi ha patacades que es veu que són accidentals, però moltes són buscades. I n'hi ha que els protagonistes són els fills, nebots o néts dels que volen guanyar la televisió. La setmana següent a la celebració de Mourinho d'un gol a Mestalla pujant a cavall de Callejón, la tele la va guanyar un espectador que va fer reproduir als seus fills la gesta del portuguès. El nen petit va pujar a coll de la germana gran, que es va doblegar amb el pes del petit i es va donar un bon cop de nas contra el terra del menjador. I mentrestant, l'adult rient i pensant que la tele era seva. I ho va ser. Vull pensar que ningú va prendre mal, però no em sembla que sigui una bona manera de mostrar a la gent com es pot guanyar un premi. Com més grossa sigui la patacada, més possibilitats hi ha de guanyar el premi.