Potser estic cridant el mal temps, perquè els desastres naturals són imprevisibles, però com més s'apropa el clàssic més moderat està José Mourinho. No vol parlar del partit contra el Barça abans de jugar contra l'Ajax ni vol que els seus jugadors en parlin. Elogia els rivals, parla respectuosament dels seus col·legues (se'l va veure afectuós amb Manuel Preciado a El Molinón, va desitjar a Tito Vilanova una ràpida recuperació, encara que va perdre l'oportunitat de disculpar-se pel dit a l'ull...), els rivals del Barça ja no es deixen guanyar, els organitzadors de les competicions ja no fan els calendaris per perjudicar-lo a ell (és el Barça que ha de jugar el clàssic abans d'anar al Japó per disputar el Mundial de Clubs, a diferència de quan el jugava el Madrid i se li ajornaven partits previs), els àrbitres... Bé, dels àrbitres l'únic que no fa és assenyalar-los amb el dit ell mateix, però ja ho fan d'altres per ell.

Ara, en les rodes de premsa, excepte quan encara hi envia Karanka, fins i tot parla de futbol, de jugades, de posicions... Ja no és cap novetat que Mourinho sembla que fuig de l'escenari de la tensió, de l'estratègia de la confrontació, de la tàctica de l'acusació, de l'ofensiva de la manipulació, de la ideologia de la mentida. No ha pogut evitar alguns comentaris sobre greuges comparatius respecte al Barça, sempre sense esmentar-ne el nom, com fan els paranoics, però és veritat que les condicions ambientals en què s'està desenvolupant la temporada i arriba el clàssic són molt diferents de les de la temporada passada. Ho fa induït pels seus superiors, perquè els seus jugadors l'hi han forçat o perquè ha vist una llum. Tot una mica. O potser per iniciativa pròpia, que també té la seva lògica: faré tot el contrari del que vaig fer a veure si el resultat també és el contrari. Volent o sense voler, de grat o a desgrat, no està fent res més que imitar el Barça: està més pendent de l'equip i del jo c que de fer soroll ambiental, ser respectuós amb els rivals en les declaracions, evitar crear un clima de violència ambiental. Fins i tot, no sembla que aquesta vegada deixi créixer l'herba del Bernabéu, potser la regarà i tot, ni que Pepe sigui el mig centre. Aquestes decisions, implícitament, no deixaven de ser un missatge de falta de confiança en la capacitat futbolística dels seus jugadors. Aquesta vegada sembla que hi confiarà, encara que probablement sigui a partir d'un triple pivot defensiu al mig del camp. Es tracta de fer tot el contrari possible de les altres ocasions.

Falta poc per saber si aquesta espera li haurà valgut la pena. Si el resultat acompanya aquest esforç de contenció. No ha de ser fàcil ser José Mourinho i viure d'aquesta manera tants mesos. Abans tothom deia que Mourinho feia comèdia quan provocava i desafiava. S'equivocaven. Aquell era l'autèntic. El que fa comèdia és aquest d'ara. Pot haver canviat l'actitud i les paraules, però no el pensament.