El Barça de Guardiola i el Madrid de Mourinho s'han enfrontat set vegades: 5-0 al Camp Nou, 1-1 al Bernabeu en la lliga, 1-0 per al Madrid a la pròrroga en la final de copa, 0-2 al Bernabeu en l'anada de les semifinals de la Champions, 1-1 en la tornada, 2-2 en l'anada de la supercopa i 3-2 al Camp Nou. Mourinho ho ha provat tot: amb arrogància el dia del 5-0, tancant-se a l'àrea i amb agressivitat en l'1-1, amb l'herba alta, amb Pepe de mig centre, amb pressió més avançada, amb preparació física específica en ple mes d'agost... I, sobretot, amb molt de soroll ambiental, que ja en vam parlar ahir.

Només se n'ha sortit en la final de la copa del Rei a València. Va ser un partit molt dual. Una magnífica primera part del Madrid, fent pressió a tot el camp, amb passades llargues en diagonal per obligar el Barça a jugar molt estirat i arribant amb velocitat i perill a l'àrea de Valdés. El Barça va reaccionar a la segona part, potser amb els moments de més bon joc de la sèrie de partits, juntament amb l'anada de Champions al Bernabeu. Va sotmetre el Madrid a còpia de combinació de pilota, però li va faltar culminar jugades en gol. A la pròrroga es va imposar la força física del Madrid. En la supercopa Mourinho va rescatar la pressió avançada de la primera part de València, aprofitant la forma física adquirida específicament, cosa que li donava avantatge respecte al Barça, que amb prou feines duia uns quants entrenaments. No se'n va sortir.

Amb aquests precedents, és difícil endevinar què farà el Madrid dissabte. I això que l'equip de Mourinho està pletòric de confiança, en ratxa de resultats i amb moments de joc molt poderós. Crida l'atenció que en l'equip bàsic no hi ha cap dels fitxatges. La diferència més sensible és en l'ambient, en els decibels que ha baixat la crispació, en la suavització del clima de confrontació. Deixar de buscar la victòria amb la desestabilització ambiental (“el puto amo” de Guardiola va fer molt mal) ha beneficiat sens dubte els jugadors blancs. El seu entrenador els va menysprear buscant la força en la crispació, en la gespa alta, en les tàctiques ultradefensives. Centrar-se en el futbol ha suposat fer jugar molt bé l'equip i obtenir els millors resultats. Tard, que és el que els madridistes haurien de retreure a Mourinho. Ara Xabi Alonso, amb Özil de soci, dirigeix un equip que juga amb la pilota, que crea jugades. Si no hi és, torna el joc directe. Se n'han beneficiat Benzema i Higuaín, abans més aïllats. Però difícilment juguen junts. Di María troba més socis per a la seva visió de joc. I Cristiano és el de sempre. La defensa se sent segura, a pesar de les vel·leïtats de Marcelo, que aporta més desequilibri en atac que fiabilitat en defensa. S'ha de veure si Mourinho disputa la pilota amb aquest equip o es defensa amb un altre pivot, Lass, amb Alonso i Khedira. L'avantatge de sis punts virtuals pot fer inclinar Mourinho per l'opció més conservadora. És el que ha fet sempre. Fins ara.