Merkel i Sarkozy han salvat l'euro, a Durban s'han donat un dia més per salvar el planeta i el futbol continua en bones mans. Ni crisi, ni canvi climàtic, tampoc en el futbol. Qui mana mana. Mana el Barça. Si el Madrid és capaç de ser un accident meteorològic, el Barça és un clima. El gol del Madrid va ser un llampec. Contundent però fugaç. Però tot el que va passar després és la primavera perenne del Barça. És un equip que no coneix la seva tardor ni nota l'hivern. El Madrid és un gran equip contra la resta d'equips, però quan s'enfronta al Barça es queda sempre a la intempèrie.

Els gols no cauen del cel. Bé, a vegades sí. Al Madrid li va caure un gol del cel tot just quan la pilota havia començat a rodar. Tot just havia mostrat la seva intenció de pressionar la sortida de la pilota i una intervenció errada de Valdés en la construcció de la jugada la va aprofitar Benzema. Amb un recurs amb el qual l'equip de Mourinho pretenia dificultar el joc del Barça, va aconseguir un gol. El cel se li va obrir de cop, a pesar de la boira i la pluja que queien sobre Madrid. La seva glòria hauria estat que allò hagués passat a l'últim minut i que no hagués passat res abans. Però era al revés. El Madrid tenia un gol, però el Barça tenia tot el partit perquè passessin coses. El primer que va passar va ser que la línia del pressió del Madrid es va endarrerir unes metres. Mesures proteccionistes. La cabra tira al monte, diuen a Espanya. I tenen raó.

També va passar que el Barça va començar a moure la pilota. No amb la precisió ni amb l'equilibri necessaris. Però sí començant a fer el que li convenia per governar el partit. Messi de seguida es va manifestar. Va baixar a buscar pilotes i quan no va combinar va superar rivals fins al balcó de l'àrea. Al Barça, però, li faltava continuïtat en el joc de combinació i en el domini. Perdia massa pilotes, però almenys sabia evitar els contraatacs blancs. El Madrid, això sí, trontollava cada vegada que els blaugrana travessaven el mig del camp. Però hi havia desequilibris. Guardiola va moure Alexis del mig a la dreta, però al cap de poc ho va desfer perquè va donar tota la banda a Alves, que va deixar la defensa per a Puyol, Piqué i Abidal, amb Sergio Busquets de vigilant. El que quedava més aïllat era Iniesta a l'esquerra. Quan va anar cap al mig van ser els millors moments del Barça, ja que van combinar ell, Xavi, Messi i Cesc. El Barça jugava amb defensa de tres al Bernabeu. I el Madrid no era ni carn ni peix. Ni era tan ofensiu ni constructiu com l'alineació presagiava, ni tapava tots els forats ajuntant-se com si fos ciment. Messi ho va detectar. Va traspassar dues línies de pressió com només ho sap fer ell i va fer una passada de gol a Alexis, que va definir com un especialista. El gol del Barça no havia caigut del cel. Se l'havia treballat, com sempre. Quedava la segona part, però el partit ja era on el volia el Barça.

El Madrid volia tempesta i el Barça va decretar la primavera. I la va exhibir amb tota la seva esplendor, sotmetent a còpia de pilota la ràbia blanca. La resposta futbolística de Mourinho i el seu equip va ser nul·la. Miraven al cel esperant que els caigués algun altre regal del cel, però el partit es va decidir arran de gespa. Amb la pilota. El millor que li va passar al Madrid va ser que el partit s'havia d'acabar al final dels noranta minuts. El que dura i dura és el clima del Barça. Els gols a vegades cauen del cel. Els èxits, no.